Ser o no ser Otel·lo

Començaré aquest article reconeixent la meva incapacitat per classificar genèricament aquest muntatge, que se n’ha dut cap al terreny de l’embogida comèdia paròdica (?) la tragèdia sobre les gelosies criminals d’Otel·lo (ja ho va dir Woody Allen: “la comèdia és igual a la tragèdia més el temps”), convertint l’espectacle en una mena de singular i delirant dia de la marmota shakespeariana. Un bucle on tot es repeteix un cop i un altre, però amb continuats i estrambòtics canvis de perspectiva – què hauria passat si…?-, que ens arriben a embullar fins al límit del més trepidant absurd; allà on tot perd el sentit entre rialles (moltes i bones) i qualsevol anàlisi que no sigui còmic resultaria inadequat. I en aquest desgavellat context narratiu, que progressivament sembla perdre el nord, arribem a un “tot s’hi val” que en el fons resulta coherent – tot i que un poc massa extremat, potser-, perquè l’autor de Hamlet mai no va ser precisament ortodox o realista en les maneres emprades per construir les seves obres ni mesurat en l’ús de la més extravagant o surrealista fantasia.  I així ens trobem davant d’una gran broma disfressada de versió lliure d’un clàssic, que ni és versió ni se li assembla, però que utilitza els elements originals per construir un no se sap ben bé què, amb resultats divertidíssims, allà on els actors s’ho passen encara millor que els espectadors. I ho fan desplegant tota una sèrie de meritoris recursos mímics, onomatopeics, anacrònics, metateatrals, musicals, gestuals…, adaptats a registres histèrics, grotescs i lírics, fins i tot, que combinats amb declamacions més tradicionals brinden una autèntica exhibició de polivalència interpretativa, que no és fàcil que resulti tan convincent com ho és en aquest Ser o no ser Otel·lo, que de no haver funcionat hauria caigut en el més estrepitós dels ridículs. Un risc que han assumit els seus responsables amb gosadia i bona feina, i que el públic els hi va agrair amb rialles primer i amb una ovació després.