M’imagin Molière com una mena d’indignat de la seva època; i pens que la seva indignació li feia escriure i que l’escriptura era una manera de provocar a una societat que li feia oi. És igual que l’objectiu de les seves invectives fos la Església i els falsos devots, la noblesa o la intel·lectualitat ‘oficial’ – com és el cas de Les dones sàvies – (Les femmes savantes) – perquè en el fons sempre atacava el mateix bessó: la hipocresia. Jaime Pujol – un ‘home de televisió’ que en el teatre s’ha atrevit amb Shakespeare, Becket, Lorca o Stoppard – ha retratat aquesta essència, gairebé omnipresent a la comèdia del dramaturg francès, l’ha fet viatjar del segle XVII al XIX i ha firmat un fresc, eficaç i entretengut vodevil.
L’embolic i el malentès, el joc de l’amor i el desamor, la follia… es posen al servei de la crítica social vehiculada en aquesta ocasió a través de la mediocritat, la pedanteria i l’esnobisme que acompanyen un món en procés de canvi, un tren al qual molts es volien pujar al preu que fos.
Tot plegat flueix bé baix la batuta de Pujol; amb una posada en escena àgil, sense grans complicacions, qualque cop d’efecte ben aconseguit i unes bones interpretacions de Joan Carles Bestard, Lina Mira, Enric de las Heras, Xavi Núñez, Apol·lònia Serra i Nies Jaume (la millor). La resta no és que estigui malament, però personalment (estava assegut a la cinquena fila) em vaig perdre part del seu text per problemes de projecció, d’ubicació a l’escenari o simplement perquè volen parlar massa ràpid.
Comentario