Rinoceront

No és fàcil Ionesco. Un home crític, analític, irònic, còmic i surrealista. Però mai no absurd. Tenia molt de sentit el que deia. Tot tenia un per què i un per a què. El seu surrealisme mai no era doiut. De fet, només el surrealisme dolent ho és, doiut, i Ionesco no ho és mai. Rinoceront és una peça contundent. Una reflexió sobre les relacions humanes que corprèn tant com trasbalsa, perquè dins la improbable situació mutant que es planteja existeix una irrefrenable corrent d’identificació amb els personatges que resulta inquietant, íntimament preocupant. I més quan això esdevé sense motivació ni  explicació de cap mena, perquè l’estranya metamorfosi col·lectiva, com tampoc no la tenia la kafkiana, no té raó aparent. I amb tots aquests ingredients, apassionants però complexos, Joan Fullana, amb la lletra adaptada de Joan Yago i el disseny lumínic i escènic de Xesca Salvà – sobretot això-, assumeix el repte de fer mengívola aquesta faula social demolidora i gens complaent que, no obstant, esperàvem més divertida per la via de la sàtira. I potser és aquest l’entrebanc més destacat, perquè alguns episodis extremen la densitat del drama, molt pujat en la desesperació interpretativa i allargat en excés en més d’una ocasió, fins a returar una mica massa el conjunt. Encara que, tot i així, aquest no deixa de fascinar en cap moment per l’impressionant espectacle visual que l’embolcalla.