Des de la seva aparició a l’escenari, Leandre – vestit de rigorós marró, i capell, caminant contra un vent imaginari, projectant una ombra inquietant – es fica al públic a la butxaca, el capta, l’atrapa irremissiblement en un univers mínim: una casa que cau a trossos, plena d’humor, de poesia, de melangia… un refugi decadent, i líric, on conflueixen renous, fantasmes i convidats inesperats, però allà on sobren paraules, rien à dire, efectivament.
Aquest clown, entranyable, inocent – que bé podria haver sortit de l’hivern que estimula la imaginació de Charlot a La quimera de l’or – aprofita cada objecte d’una escenografia tan sorprenent com acollidora, utilitza amb precisió els gadgets, els trucs de màgia, insereix malabars gairebé sense voler, fa interactuar els espectadors, que esdevenen còmplices, i incorpora qualsevol circumstància, o anècdota, que pugui sorgir en la funció, perquè aquesta sigui única. El més mínim detall pot fer créixer l’espectacle, una rialla excèntrica, un gest, la manera en què es llança un calcetí grog des del pati de butaques.
Una delícia que et deixa amb el somriure a la boca. Art en majúscules que ja ha rodat per mig món. Imprescindible.
Els vostres comentaris