«Quan estem de merda fins al coll, sols ens queda cantar». Profètica i inspiradora frase de Samuel Beckett, profundament vigent, que resumeix el concepte i l’esperit creatiu d’aquest singular espectacle que és Refugi 3500. Atrevit i sorprenent en les formes i el gènere. Dansa-teatre concebuda, en un context escenogràfic prestat per l’òpera Aida, a cavall entre el clown i l’slapstick, i adobada amb l’essència absurda del mateix Beckett per reflexionar sobre el fet creatiu en temps de misèria moral, desolació cultural i desesperació existencial. I fer-ho sense paraules, amb un punt oníric –a estones proper al malson -, com si tot esdevingués dins un cap en efervescència creativa, com si foren pensaments escenificats. I tot executat amb una meritòria precisió gestual i coreogràfica, que funciona còmicament, però també com a íntima forma narrativa. Transita l’humor, la desconfiança, les pors, les frustracions i tantes emocions com les relacions humanes ens permetin establir. Sempre condicionades per un context concret. En aquest cas indefinit i metafòric. Un micromón que, sense gaire esforç, tots podem reconèixer com a nostre. Amb un rerafons dramàtic de caire bèl·lic, que segurament és tan destructiu i traumàtic com ho pot ser el depriment panorama socio-econòmic que ens envolta. Però no caiguem en el parany de cercar explicacions ni paral·lelismes. Que cadascú en tregui les seves conclusions si les necessita. El que ells proposen son sensacions, emocions. Crítiques sí. Compromeses, també. Però sobre tot lliures. Sense lligams racionals, que és l’única opció creativa vàlida quan la fantasia esdevé font d’evasió. Sense complexes ni limitacions. Amb valentia i convicció. I així és com ha treballat aquest col·lectiu d’artistes, a les ordres de Pau Bachero, per fer un muntatge que escapa de convencions i rutines formals. Un bon camí contra l’òxid de la imaginació presonera dels dubtes i la por.
Els vostres comentaris