“Faltaven cinc minuts perquè arribàs el progrés i el meu voltant semblava el mateix que feia 400 anys”. En el temps en què es cuina un arròs de peix ‘Quan venia l’esquadra’ ens regala frases sublims com aquesta, i clarividents idees sobre la quotidianitat i records de costums i postals de colors gastats… però tot travessat per la broqueta d’una mena de sofisticació filosòfica, mística de vegades. Són les memòries de Xesca Ensenyat, o no; per ventura el relat -personal i col·lectiu- de les seves imaginacions. La infantesa al Port de Pollença dels anys 50 i 60 del segle passat com a punt de partida que culmina en un retrat sociològic. En absència de la figura de la mare (no compareix en cap moment) i amb un pare que pesca per guanyar-se la vida, són les ties i les monges -sense noms, just amb inicials- les que coordinen la vida: els menjars, els vestits, les clenxes al cabell, l’ortografia necessària i també la imprescindible. El material, despullat de nostàlgia embafadora, esdevé un monòleg precís, una jugueta intrigant en mans de Catalina Solivellas: presència i carisma sobre l’escenari que agafaran més volada quan tengui el text més interioritzat. I al servei del talent de l’actriu una direcció fina, que cerca el contrast entre la història, aparentment senzilla, i la màgia que destil·la. El joc de llums, els apunts musicals, la videocreació de Miquel Àngel Rayó i l’espai escènic de Xesca Salvà -una cuina mínima per fer l’arròs i una taula- emmarquen i subratllen una narració que atrapa des de l’inici.
Els vostres comentaris