És a l’escola allà on comencem a ser aquells que serem? Rebem també a classe els primers estímuls culturals que marcaran el nostre caràcter i les nostres idees? Qui controla al professor, que serà un actiu tan influent i no l’hem triat? Estan legitimats els pares a interposar-se en aquest procés formatiu? O s’han de limitar a contrarestar i completar aquesta formació des de casa? Un escenari apassionant per fer-se preguntes i compartir-les, perquè tard o d’hora tots ens hi trobem o trobarem. I aquest ha estat el territori triat per Miquel Mas Fiol per ubicar un conflicte amb ramals ideològics, laborals, socials, pedagògics i familiars. No és poc. I resulta bastant convincent i estimulant. Fa pensar i, segurament, compartir aquests pensaments més enllà del fet teatral.
Una cançó de festival de fi de curs és el macGuffin. I ni tan sols la sentirem mai. És en català, això sí, i ja cou a més d’un. Significatiu. Però tanmateix només és el detonant. A partir d’aquí, interessos, ambicions, lleialtats, conspiracions, manipulacions.., i al final tot se’n va de mare i cadascú a la seva peti qui peti. Però aquest és només un exemple, i no ens convé perdre el focus, perquè a l’escola s’està fent la gent de demà, i Primavera de bèsties només vol ser una crida d’atenció, un fragment interruptus que acaba sense acabar, i que deixa la porta oberta a seguir pensant. Bona feina. I no només de plantejament, sinó que teatralment resulta tan entretinguda com ara convincent gràcies a l’agilitat de la posada en escena, que coreografia els canvis escenogràfics, i la polivalència del repartiment, que aprofita al màxim les subtileses còmiques perquè el to dramàtic general en cap moment resulti espès ni pamfletari. I al final el conjunt esdevé tan lleuger com ara rotund, que no és fàcil.
Els vostres comentaris