La fama i el prestigi el precedien. Al text, més que a l’espectacle, perquè un Premi Nacional sempre impressiona. Així que les expectatives eren altes. Molt. I un cop vista l’obra, pot ser massa. Es potent, valenta, provocadora i bel·ligerant, sí; però també més reiterativa que no insistent. Una mica enrocada en un manifest crític contra el prejudicis socioculturals. La curtor de mires i la cultura dels interessos i la rendibilitat comercial, entre d’altres. Una denúncia tan persistent que acaba per convertir aquest monòleg conversacional en un joc de cercles concèntrics que no deixen de fer voltes allà mateix, fins agafar la forma d’una encesa arenga ideològica de tall gairebé més anarquista que no lliberal, i que acaba esgotant-se per pura redundància. I tanta de sort que Esperanza Pedreño el defensa amb escreix, tirant d’humor i tristor, de patetisme, resignació i optimisme utòpic, de complicitat sarcàstica i una ambigüitat tan irònica com malenlletada, que l’actriu desenvolupa amb agilitat verbal i una notable destresa coreogràfica enredada en un sorprenent i polifacètic disseny de vestuari.
El que ja no resulta tan estimulant és l’intent de fer partícip el públic pujant un mostrari a l’escenari gairebé per no res. Per abraçar-los i asseure’ls. O el recurs purament estètic d’escriure conceptes de guix al terra. Però tot i això, el discurs és indiscutiblement interessant. I legítim. Sobretot legítim i necessari, perquè convida a la tan infreqüent i sana dissidència cultural i social.
Els vostres comentaris