Malmenats

No estic preparat per valorar un muntatge com Malmenats més enllà de les sensacions que em provoca, de la capacitat que té Mariantònia Oliver per sacsejar-me amb les seves coreografies, històries ballades. Sí que estic preparat per sentir, per recepcionar determinats missatges: alguns explícits i d’altres de més subtils, pensats segurament perquè la meva ment, les vostres ments, volin lliures. Quatre intèrprets sobre l’escenari – la pròpia Oliver, Jaume Manresa (ex d’Antònia Font), Pepón Prades i Pedro Mas (genial). Quatre físics rotunds, atractius, cadascun a la seva manera; contant coses d’aquest món, d’una societat convulsa, on la competitivitat marca les nostres vides, on la naturalesa humana i les seves misèries es manifesten promocionades per allò que nomenen ‘sistema’. Éssers en peu de guerra, egoistes, i també sensibles, vulnerables enmig de la tempesta diària. Malmenats és per a mi un relat  sociològic – tal vegada sobre la solitud – composat per relats plens de psicologia; un fresc col·lectiu dibuixat per actituds i dèries individuals, però sobre tot un plaer pels sentits on cada moment té la seva música, el seu tema. Desfilen per l’escenari les notes de Nick Cave, Johnny Cash, John Cale o els meravellosos Smiths, i acompanyen uns moviments, unes danses, harmònics, abruptes, violents, còmics, de vegades estranys. I tot plegat emociona, sorprèn, hipnotitza i, finalment, et deixa amb calma i amb un motiu per l’esperança que – almenys així ho vaig veure jo – té a veure amb la feminització del món com a sortida a molts dels nostres mals (per ventura és un desig).