Representacions com aquesta Lucrècia del segle XVIII de Joan Ramis i Ramis, versió fidel de lletra i d’esperit de Sergi Marí, em fan recordar perquè m’agrada el teatre. No basten els aplaudiments en acabar la funció, perquè no només ho han fet bé, sinó que han fet quelcom important. Tant des d’un punt de vista creatiu, com ara divulgatiu, formatiu i, si m’ho permeten, polític i fins i tot ideològic, ja que també hi ha molt en aquesta obra de reivindicatiu d’una cultura, d’un idioma i de la idiosincràsia d’un país. Tot resumit, a estones implícitament o metafòric, i d’altres prou evident, però sempre bo d’entendre. I és que el text no ha estat triat a l’atzar, ni per casualitat escrit, adaptat i interpretat per menorquins. Tot té una intenció, tot té un per què històric, cultural i gairebé segur que personal, i és per això que no només traspua autenticitat, sinó que a l’hora resulta intens, corprenedor, contundent i d’una incontestable bellesa clàssica tan vigent, també en la denúncia, que esfereeix i emociona. I a sobre han aconseguit el més difícil de tot: és terriblement entretinguda, i en versos alexandrins!! Bravo! I no ho dic jo, ho va dir el públic fent fum picant de mans i dempeus al Principal. Feia molt de temps que no ho veia.
El plantejament escènic és del tot encertat. Senzill, minimalista, però dinàmic i polivalent. Molt ben aprofitat. Els duels interpretatius assoleix cotes d’una enorme intensitat. Què bons actors tenim a les Illes! Personatges així són autèntiques revàlides per a qualsevol intèrpret, i tots sis les superen amb nota. Amb varietat de registres, amb determinació escènica, amb una declamació potent, però matisada, xiuxiuejada o escridassada, però precisa i preciosa. Albinyana és un luxe. El repartiment sencer un plaer.
Crec que aquesta Lucrècia s’hauria de veure a totes les escoles, perquè no avorreix com tants i tants muntatges clàssics mal enfocats en forma i maneres, perquè recupera un autor neoclàssic menorquí, perquè el pròleg – que té molt de didàctic, però també de memòria històrica- ens explica una realitat pretèrita que s’ha repetit en el temps i no està gaire enfora de tornar-se repetir, i perquè l’excel·lència s’ha d’escampar, s’ha compartir, i és a les aules on estan no tan sols els espectadors i els autors del futur, sinó també els polítics que han de venir; i a tots ens farà bé que sentin el visionari epíleg de la funció, que és aquest:
“I, si Lucrècia, morta, ensenya a los humans que encara la virtut habita amb los romans, la sua mort venjada avisarà a los reis a detestar el vici, a respectar les lleis”.
Javier Matesanz
Vaig tenir la sort de poder gaudir de l’espectacle de Lucrècia.
Agrair la introducció..que me va situar al moment en que es desenvolupa l’escena i aixi entendre també la magnitut de la part reivindicativa. De la llengua i de la llibertat!
VAig disfrutar de veure i sentir aquesta meravellosa representació..Perquè en un ball d’entrades i sortides de quatre personatge, mantenint un ritme TOT l’espectacle, amb la «música» dels versos.. que tot i ser antics vaig poder entendre gràcies a TOT l’acompanyament que tenien amb els actors que els viuen en cos i ànima..
Entenc la passió per el teatre, ara.
Vaig sortir emocionada..sense poder deixar de tenir llàgrimes als ulls una bona estona..
Moltíssimes gràcies!!
Comentario