L’incendi de les papallones

Podria començar aquesta ressenya dient que Agnès Llobet és la millor actriu de la seva generació, però en realitat no sé on comença aquesta generació ni on acaba l’anterior. Per tant, el més net és dir que és la millor actriu que tenim al nostre entorn, i mira que en tenim de bones.
El que fa a ‘L’incendi de les papallones’, un monòleg d’una hora basat en el seu propi poemari (el tercer que publica) i (molt bé) dirigit per Emilià Carilla, és senzillament magistral; una simfonia expressionista intrpretada amb la veu, amb el cos, amb cada múscul de la cara, amb les mirades (no entenc com es poden transmetre tantes coses amb els ulls)…
Llobet queda exposada, física i psicològicament, a la intempèrie d’uns sentiments, unes emocions que si no són dolorosament personals com a mínim ho semblen. Es fica sense salvavides a una tempesta que ella mateixa genera, i et transporta, i et commou amb una barreja de desesperació, bogeria, somnis, frustracions i solitud, molta solitud; una manera angoixant de veure i viure la vida, i la mort: com alguns dels poemes de Ajmatova, de Pizarnik, de Jelinek, fins i tot de Panero… com algunes de les frases que Lukas Heller va escriure per a Baby Jane, com un llenç d’Ángeles Santos o fins i tot del Hopper més malenconiós.
Pot ser algunes de les reflexions, dels pous foscos on ens du l’actriu resulten indesxifrables, pot ser massa íntims per ser desentranyats, però estic convençut que altres seran esgarrifosament propers, identificables, miralls incòmodes que ens retornen episodis viscuts per tots es que hem amat i, en conseqüència, hem patit; per tots els que hem perdut i ens hem perdut, fin l’ànima.
Jo vaig veure ‘L’incendi de les papallones’ a Can Alcover, on el jardí sembla l’espai ideal per al muntatge. Haurà més bolos, a altres exteriors i també es farà una adaptació per a teatres. És igual on la vegeu, però feu-ho. Seria un error perdre’s aquesta joia.