El primer de tot és confessar que l’he vista bidimensional. El 3D em té bastant saturat, em cansa i mai no m’aporta prou com per compensar les molèsties: la incomoditat de les ulleres –jo ja porto les meves, i dues són moltes- i la invasiva presència de les imatges a un pam del nas. Em sap greu, però és així, i francament penso que cada cop som més els que pensem d’aquesta manera. Però bé, aquest no és el tema de l’article, encara que ho he volgut aclarir perquè la tridimensionalitat de “La vida de Pi” figura als encapçalaments de tots els escrits que li han dedicat en el darrer més, com si les formes fossin més importants que els continguts. Un fet que, per a mi, ja és un mal símptoma.
Ang Lee és un director molt interessant. Creativament inquiet i inconformista. L’eclecticisme de la seva trajectòria és el fet diferenciador del seu estil, i la veritat és que la seva camaleònica capacitat d’adaptació genèrica és encomiable. Sempre a les antípodes del seu darrer treball, les seves propostes generalment són sòlides, intenses i molt eficaces. Però no és infal·lible. “La vida de Pi” no és un gran film, i sota un digitalitzat embolcall de luxe amaga un relat espès, irregular, emotiu només a estones, visualment embafador tot i que impressionant, bastant lent i avorrit com a film d’aventures fantàstiques i d’unes pretensions filosòfico-religioses tan enrevessades en els metafòrics plantejaments com finalment esquemàtiques en la resolució, que gairebé degrada les disquisicions existencials a la condició d’endevinalla de galeteta de la sort.
Una llàstima, perquè s’intueix que es tracta d’una gran història. Intensa, màgica i corprenedora com només ho són els millors contes. I jo no he llegit el llibre de Yann Martel, que sembla ser encisador i meravellós, però amb aquest material és inevitable pensar en Hemingway i la magistral “El viejo y el mar”, en “Els viatges de Gulliver” de Jonathan Swift, o en els “Nàufrags” d’en Hitchcock i el Tom Hanks de Zemeckis, referents cinematogràfics immediats; i tots ells, ja siguin llibres o pel·lícules, són títols molt superiors al que ens ocupa, que no arriba a fascinar en cap moment.
La cinta no encerta ni amb el ritme ni el to narratiu adequat. L’alternança entre el relat del protagonista adult a un escriptor i les imatges fantàstiques de l’odissea oceànica no flueix així com toca. Interromp els corrents emocionals, fractura la continuïtat fantàstica i els diàlegs no són prou encisadors o poètics com per capturar la nostra atenció i, molt manco, per mantenir-la. I al final t’importa poc el que acabés passant a bord d’una barca zoològica a la deriva que esdevé metàfora de la mateixa pel·lícula, la qual mai no arriba a bon port, perquè tothom sap com acabarà (al cap i a la fi és el nàufrag qui la conta) i emocionalment no ha sabut mantenir l’interès per sorprendre i corprendre amb l’al·legòrica pirueta final.
I consti que tot això no lleva que hagin moment impressionants al film. L’enfonsament del vaixell, el banc de peixos voladors, els grumers luminescents o totes les escenes del tigre en general, que són sens dubte les millors del film.
Els vostres comentaris