La suma dels personatges que composen La partida donaria com a resultat el retrat del perfecte perdedor: un mosaic vist d’aprop, una obra de Hopper a mesura que t’allunyes… ‘Nighthawks’, per exemple, imaginant que els protagonistes abandonen la seva solitud compartida per anar a jugar-se la vida al pòker en un soterrani qualsevol.
No és gratuït que em surti precisament el nom d’aquest artista, genuïnament americà. I és que el muntatge adaptat per Cristina Genebat i dirigit per Julio Manrique sobre la dramatúrgia de Patrick Marber, destil·la aroma ianqui: amb elements del thriller, del western, música country… coordenades visibles de les pelis de supervivents, de lone stars, de loosers que tal vegada no saben que ho són.
L’acció se situa a un restaurant de Barcelona però podria transcórrer a un local del Bronx o del Lower East Side de Nova York. Els nostres antiherois tenen nom catalans però les seves dèries i obsessions, els seus somnis, les seves debilitats són universals. I també plenament identificables, siguis d’on siguis, venguis d’on venguis, són les relacions de poder i submissió que s’estableixen, i el conflicte generacional que es planteja. Tot baix una atmosfera que es va carregant poc a poc – fins i tot el personatge de Maxi (sempre eficient Marc Rodríguez) arriba a molestar – i que acaba per convertir l’espai en una olla a pressió on conflueixen els fracassos: per una paternitat frustrada, per una addicció, per la incapacitat de canviar el rumb de les coses…
El material narratiu que tenim davant és de primer ordre, i els actors (Ramon Madaula, Andreu Benito, Joan Carreras, Andrew Tarbet, Oriol Vila i l’esmentat Rodríguez) estan impecables, però a més Manrique pauta les emocions, les pujades i baixades i les transicions com un autèntic mestre.
Els vostres comentaris