Anar al teatre o anar a un teatre, aquesta és la qüestió. No és el mateix assistir a un espectacle teatral o a un espectacle presentat dins d’un teatre. I ‘La apoteosis necia’ de Berto Romero no és teatre. Ni molt manco un monòleg teatral. És una prolongació del seu xou televisiu, que durant no sé quantes temporades ens ha acompanyat de matinada formant part d’una colla còmica, i que aquí, en lloc de durar uns minuts, dura una hora i mitja en solitari (amb un músic). I és molt divertit. La seva loquacitat còmica és enorme i molt eficaç. Carismàtica. Sap estar damunt de l’escenari, té mesurat el seu humor i el dosifica molt bé. Treu el màxim partit dels seus recursos, alguns dels quals reben la indulgència del públic a canvi d’una complicitat merescuda. Mai no perd el ritme ni el contacte amb l’espectador, que roman com a hipnotitzat per aquest prestidigitador del llenguatge, aquest bocamoll, aquest comunicador bufó, que fa acudits, canta, balla, imita i el que faci falta. I tot amb molta gràcia. Però que no fa teatre. Ho fa a un teatre.
Nota cronològica: si no vaig errat és la quarta o cinquena vegada que fa aquest espectacle de repertori a Mallorca. Jo el vaig veure fa devers dos anys a l’Auditòrium de Palma.
Els vostres comentaris