Fake és una comèdia que fa por, que fa pena, que fa més ràbia que gràcia, encara que rius amb ganes durant bona part de la funció. És una caricatura tragicòmica de una realitat lamentable, la del telenotícies quotidià, que allò únic positiu que té és que inspira espectacles com aquest.
Rafel Gallego s’ha convertit en el dramaturg de guàrdia de la progressia. Sempre atent al seu entorn, que és la vida, la del periodista i la del ciutadà, preparat per enfonsar el seu bisturí teatral allà on la injustícia social o ideològica és tan evident que fins i tot n’hi ha que la neguen. Reivindicà Lorca, prestà la seva veu a les sempre ignorades kellys, i per extensió als treballadors invisibles i/o domèstics, i ara s’atreveix a denunciar el que tothom sap, però tothom accepta com la nova normalitat sociopolítica. Es a dir, que la realitat és la que ens diuen i no la que és, i que vivim enganyats, manipulats i fins i tot emprenyats, però resignats a sentir moltes mentides i saber que, tot i el dret al “pataleo”, no tenim res a fer ni a dir perquè això canviï. I sí, Trump és l’exemple més obvi, però no cal mirar tan enfora per empegueir-se. Basta mirar cap a Madrid o IB3 i sovint esfereeix. Suposo que per això, llevat d’un senzill Laura, no surt cap altre nom propi a Fake. Sobren.
Només per això, perquè és valenta i compromesa, la nova producció d’El Somni és rellevant. I per ventura necessària. Però a més a més el muntatge és notable. En termes teatrals, vull dir. Sergio Baos ha sabut com contar tot allò que ha brollat del prolífic cap de Gallego. Flirtejant sempre amb els límits de l’esperpent i la comèdia bufona, converteix en rotunda denúncia una sàtira voluntàriament pamfletària, que utilitza un llenguatge televisiu –periodístic- estrident, cridaner, sensacionalista i tristament comú, que entre rialles a més d’un li congelarà o embrutarà la consciència.
El muntatge és una filigrana tècnica. Una arriscada peça d’orfebreria teatral que funciona amb precisió absoluta tant tècnicament com narrativa, i fascina tant com ara sorprèn i corprèn. I a sobre, la proposta s’arrodoneix amb unes interpretacions supèrbies. Marga López impecable, mai no falla. Ni fent la granota. Maria Bauçà demostrant que la seva versatilitat còmica no té límits, just abans d’emocionar-te amb una davallada inesperada a les emocions més íntimes i sentides. I un Santi Celaya polivalent que hipnotitza i convenç a la manera de Jorge Javier Vázquez tant com a la pell d’un güelu decebut amb la vida i la família. Extraordinaris tots tres.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris