Bufonant

Mala de definir. El millor que podria fer –però no ho faré- és copiar l’enumeració de conceptes, preguntes i pretensions que ofereix el mateix programa, i que ens parla d’una obra en construcció, feta en constant i caòtica improvisació col·lectiva, i que òbviament mai no se semblarà a cap altra funció d’aquest Bufonant de n’Albà. Només puc parlar, doncs, del que jo vaig veure i que ningú mai més no tornarà a veure, perquè cada dia és el públic i les seves ocurrències el que crearà el relat que escenificarà l’actor, que fa de mestre de cerimònies, de coordinador, de monologuista, d’imitador, d’acomodador i de qualsevol altra cosa que li passi pel cap. I de la seva inspiració condicionada per la de l’espectador sorgirà ves a saber el què. Ahir, concretament, un autèntic desbarat, mancat de ritme i reiteratiu en alguns passatges, però molt divertit en els moments més caricaturescs i salvatges, els quals –actualitat obliga- no varen estar exempts de reivindicació i crítica educativa i cultural. Però tot plegat, en aquesta sessió, la cosa no va passar d’un discret entreteniment molt irregular i només amb aïllats moments d’hilarant divertiment. Esperàvem més, però potser avui és millor, o demà o passat o…  Jo si he de triar, i em penso que serà la part més o menys fixa i compartida dia rere dia, em quedo amb el capítol del BOE. Però ves a saber, potser això tampoc no torna sortir mai més, i aquesta és la gràcia.