Les coses pel seu nom, i l’innombrable es diu càncer. Un tabú. En costa parlar. En primera i en tercera persona. Però Marta Barceló ho fa. I ho fa bé, com sempre. Però a més en una primera persona plural, ja que Marga López (d’una solidesa dramàtica, marca de la casa, però que mai no deixa de impressionar i commocionar) no és una veu, sino la veu de tot un col·lectiu, al qual s’ha demanat, amb el qual s’ha compartit, del qual surten les principals emocions que proposa i transmet l’obra, i que de tan íntima por parteix, de dolors tan personals s’alimenta, que esdevé universal quan ens adonem que és de les persones de les que parlem, no de la malaltia.
A l’obra s’entra poc a poc. Suposo que com a totes les històries intenses. Però en aquest cas també per la fórmula narrativa emprada, que em dificultà l’empatia immediata. Durant una estona l’escoltava més que sentir-la, com si fos una lectura, fins que els detalls, els moments que sempre troba Barceló, que dibuixa personatges com ningú més, t’encisa, et connecta i te’n fa formar part. Part de la veritat, l’autenticitat amb la que ens conviden a compartir un patiment ple d’esperança, mai no derrotista, tot i que realista, i amb un missatge clar: per conèixer s’ha d’escoltar i demanar i observar i compartir; i de vegades les coses no acaben quan cau el teló. Metàfora d’una curació que no sempre és el final, perquè la petjada de l’innombrable es profunda. La dramaturga, que desterra qualsevol ombra de sensacionalisme emocional, ho sap perquè li ha contat qui ho sap, i ara ho sabem nosaltres. Gràcies. I bon viatge a Saturn. No anireu totes soles.
Els vostres comentaris