El pont flotant és sens dubte una de les companyies més peculiars i autèntiques de l’escena actual. Fidels a ells mateixos en el sentit més global i absolut del terme. És a dir, no és que siguin coherents només en forma i estil, que ho són, sinó que fan de la seva vida teatre i teatre de la seva vida. Teatre vérité. Les seves històries són ells, i ells són els personatges de les seves històries. Ells, els seus amics i els seus familiars. Uns pares abnegats que fins i tot feren gira amb ells en “Com a pedres” i els col·legues que feien les paelles ‘d’Exercicis d’amor’, per exemple. I per aquesta línia continua ‘Algunes persones bones’, encara que la reflexió que serveix de punt de partida, tot i que en primera persona, és de caire més universal que no en les anteriors ocasions.
Més o menys és aquesta: “no deixis de dir ni de fer el que penses i el que vols, no et returis ni renunciïs a les teves il·lusions; i si tot i així un dia descobreixes que ho vares fer, mai no és massa tard per reprendre els somnis o per reconduir-los”. I és clar, tornen a parlar d’ells mateixos. A ser ells mateixos. Malgrat que podríem ser qualsevol de nosaltres. Però aquesta vegada en clau futurista, i visitant una poc estimulant tercera edat. La qual, així com estan les coses, esdevé força realista i potser profètica, a més de depriment.
El que passa és que la fórmula, que en anteriors ocasions aconseguia un equilibri perfecte entre realitat i ficció, entre biografia i al·legoria, entre comèdia i nostàlgia social, entre la primera persona i el plural col·lectiu, aquí no acaba d’arrodonir-se, d’encaixar, i l’artifici predomina per sobre de la complicitat. Alguna cosa resulta forçada, acartronada. Poc versemblant. Encara que és indiscutible la capacitat d’aquesta companyia valenciana d’empatitzar de manera entranyable amb l’espectador i fer-lo partícip de les seves sensacions i preocupacions més íntimes.
En qualsevol cas, un altre treball a contracorrent, lluny de convencions i clixés narratius, i sense més compromís que el de ser honests i sincers en la construcció de la seva biografia teatral, que ja va per la trilogia. Una gent prou interessant, entretinguda i encara ara inclassificables. Únics, per tant.
Estimat senyor Matesanz,
em dirigeixo a vostè, en elusió a aquesta crítica que fa de l’espectacle Algunes persones bones.
Subscric i subratll tot el seguit d’elogis que ha dirigit en el seu article, tant a la companyia com a l’espectacle en concret, però discrep en els emperons.
Segons el meu parer, la versemblança d’aquest espectacle és especialment solvent i molt ben instal·lada des del primer segon en què comença el joc. Un joc complex d’anades i vingudes de la ficció a la realitat, però suficientment ben travat com perquè, a moments, no sapiguem en quin lloc es troben. Cosa que crec que és un dels objectius principals de l’espectacle: confondre realitat i ficció, perquè són, en realitat, tant confoses!
A mi en cap moment em va semblar que parlessin d’ells mateixos, que fessin biografia (cosa que, potser, m’hauria ofès). Vaig entendre que, fent veure que parlaven de si mateixos, estaven parlant de nosaltres. De tothom.
Vaja, que vaig passar un guster!
Anau-la a veure al Teatre del Mar per desembre.
Flipes!
Senyor Matesanz, disculpi les molèsties i «¡nos vemos en los bares!».
Cap molèstia senyor Fullana. Un plaer parlar de i com partir el teatre.
Salut