Masticació

Ressuscitar, per un instants, alliberar emocions, records, amb melangia, però també amb humor; un passar comptes transitat, amb més o menys fortuna, per narradors, cineastes, dramaturgs… de Henry James a Tim Burton, passant per Shakespeare. Un plantejament gairebé sempre atractiu com a punt de partida dramàtic, que en aquest cas esdevé la base sobre la qual creix un muntatge coral, perfectament coreografiat, musicat amb bon gust i interpretat amb solvència per un grup d’actors joves (Laura Calvet i Albert Mèlich ho broden, però tots estan prou bé).
Un text de Patrick Kermann – francès, i sembla que inèdit en català – que es va topar amb Montse Bonet (ha traduït i dirigit) en ple procés creatiu, de recerca, de mirar d’exprimir les possibilitats expressives del cos en moviment, de la feina col·lectiva, i que fa del trànsit de la vida a la mort un fet ‘natural’, on ocorren coses ‘normals’ però sense la pressió que genera l’existència, on s’aborden qüestions universals (la religió, el sexe, l’amor, la intolerància…) a travès de testimonis particulars, despullats   de gravetat. Sense les cadenes que imposa el dia a dia, els morts es confessen, es barallen i ballen, i riuen i també s’indignen, conformant un mosaic que reflecteix tota una gama de mons diversos, de cultures distintes, d’inquietuds i perfils amb els quals no és difícil identificar-se.
M’agrada el joc que proposa Masticació, l’atmosfera que es crea, l’aprofitament de tots els elements que es fan servir – l’escenografia, el maquillatge, el vestuari… -. Una sorpresa agradable que, de retruc, em descobreix un autor.