El fons i la forma: l’adequació o l’equació, de vegades impossible, entre l’espai, l’escenografia que marca les intencions, i el text, convertit en dramatúrgia, que en aquesta ocasió subratlla la vessant còmica per abastar la denúncia de la corrupció política – explícita des de la (innecessària) frase del frontispici -.
El teatre és una cadena d’opcions, teòricament intel·lectuals, i Toni Gomila opta per un text popular i antic, pròxim al sainet, mil vegades representat a plaça, adaptat i interpretat, sobre l’adoració dels tres Reis d’Orient i el sanguinari Herodes. I aquesta tria condiciona tot el que ve després. Rafel Duran, adapta i dirigeix, sembla que intentant sublimar el material de base, apostant per modernitzar-lo, fent una relectura de la presumpta vigència, amb el mateix Herodes en el centre de la tragicomèdia. Però com que no estam davant un ‘shakespeare’ el continent ofega el contingut, massa lluentor, massa estridència contemporània, massa ambició, en definitiva, per a tan poca substància. Amb aquestes coordinades, hi ha elements ben aconseguits – l’audiovisual dels reis, per exemple – d’altres que em sobren – no entenc perquè serveix l’estructura del fons de l’escenari – i qualcun que em falta – si l’aposta passa per ‘actualitzar’ (uns escortes amb pistola, un capità general vestit de camuflatge… – perquè la Sibil·la és la Sibil·la i no Lady Gaga? (per posar un exemple grotesc).
Hi ha moments molt bons en Herodes Rei (el diàleg en què un dels escortes adverteix a l’atre del perill que corre el seu fill, les insercions dels informatius de televisió…) i una gran feina interpretativa – els sis actors són enormes, cadascú en els seus registres – però també davallades de ritme i intensitat alarmants i moments inexplicables (l’astracanada dels doctors de la llei). I tot plegat dóna un conjunt essencialment entretingut, divertit fins i tot, però molt irregular i especialment pamfletari.
Estic convençut que el muntatge funcionarà, fins i tot pot ser que sigui un èxit però, tenint en compte qui és el director i qui forma l’elenc, jo no puc evitar pensar que estic assistint a una oportunitat perduda per fer una cosa gran, o una gran cosa.
Ja hi tornam a ser! Això he pensat en assebentar-me del resultat dels Premis dels Teatres Públics (ATAPIB): Herodes Rei n’ha estat la gran triomfadora.
Resultats preocupants i molt previssibles.
És el que hi ha i no en podem demanar més.
Mallorca és així, en tots els àmbits.
Enhorabona, Joan Bibiloni, aqui, sí, que l’han encertada. Supòs que se n’han adonat de la teva trajectòria perquè a la fi t’han pogut veure en els «seus teatres». Devia fer un bon grapat d’anys que no trepitjaves aquests escenaris, com la majoria dels actors mallorquins.
Bé, gaudeix del merescut reconeixement.