El enigma del cuervo

Roger Corman va dedicar mitja vida a convertir en cinema l’obra d’Edgar Alan Poe. Ara James McTeigue converteix Poe en personatge de pel·lícula integrat en les seves pròpies històries de sang i por, i fa que l’autor sigui el protagonista de la seva malaltissa imaginació com en una mena de malson tremendament “poerià”. Un punt de partida enrevessat però ben interessant, que dispara les expectatives dels cinèfils, que salivegen recordant “La caiguda de la casa Usher”, “EL pèndul de la mort”, “El corb” o “La màscara de la mort vermella”; i també d’aquells que gaudiren i valoraren la notable “V de Vendetta”, el primer treball de McTeigue, i entre els quals em trobo.

A més a més, els lectors de la literatura clàssica fantàstica també tenen un al·licient afegit, ja que la mort de Poe fou digna d’una novel·la de misteri, i és en aquest punt de la seva intrigant biografia, inspirant-se en la seva mai no aclarida defunció, allà on comença la pel·lícula que, òbviament, es pren algunes llicències inevitables però no per això menys atractives. Recordarem, en aquest sentit, que l’escriptor fou trobat pels carrers de Baltimore en un estat deplorable, vestit amb la roba d’una altra persona i delirant, repetint contínuament el nom del personatge d’un dels seus llibres, per morir després amb una darrera frase als llavis: “Que Deu s’apiadi de la meva pobre ànima!

I amb tot aquest material què és el que ha fet McTeigue i tot el seu equip tècnic i artístic? Doncs lamentablement hem de dir que, potser no l’ha espatllat del tot, però en conjunt sí que l’ha desaprofitat derivant cap a un concepte i unes formes narratives anacròniques respecte del gènere del suspens clàssic, que acaba desembocant en els terrenys del thriller contemporani més convencional i efectista, tot i que es mantingui l’acurada ambientació  del segle XIX, amb un disseny de producció impecable. I més d’un dirà que el mateix passava a “V de vendetta”, i no li mancarà raó, però és el que té la font d’inspiració, que en tractar-se d’un còmic té llicències fantàstiques preestablertes, i que s’accepten com a part de les regles del joc. Però en el cas que ens ocupa, no deixa de ser un relat d’època inspirat en un personatge literari real que res no tenia d’heroi ni tampoc d’home d’acció, i el més interessant era a priori el contrast entre el sadisme del joc criminal i la lucidesa de la investigació intel·lectual, i no les persecucions i les trepidants coreografies nocturnes pels carrerons o les clavegueres de la ciutat. I uns altres diran, i per què funcionava al “Sherlock Holmes” de Guy Ritchie, que era just així? Doncs perquè el to d’aquella era directament paròdic i no es prenia seriosament res en absolut, cosa que sí fa aquesta; tot i que el mateix McTeigue, un poc a la desesperada, i potser perquè al final no estava del tot convençut del resultat definitiu del conjunt, intenta apel·lar a la sofisticació formal i desmitificant d’uns desconcertants crèdits finals, lligats digitalment amb el desenllaç del darrer instant, que per la seva estètica incompatible amb la resta del film sembla que pertanyen a una altra pel·lícula. De fet té sorprenents similituds amb el tràiler de la recent “Blancaneus i la llegenda del caçador”. Ja me diran!

I així, al final, tot i que mai no arriba a ser avorrida del tot, la pel·lícula esdevé un pastitx descompensat. Desequilibrat entre les intencions i els resultats. Massa seriós en algunes coses i poc rigorós en unes altres. Un circumstància que afecta també la interpretació de John Cusack, solvent i convincent en alguns passatges, i passat de voltes en alguns altres, mirant de fer que l’histrionisme maquillés les incoherències d’un personatge que a estones es Poe i a estones sembla el Sherlock de Downey Jr. Fins i tot l’acaba eclipsant un moderat Luke Evans (“Immortals”), que aposta per la contenció i assumeix un rol d’acompanyant que acaba per absorbir el carisma que el protagonista es incapaç de retenir.