En la línia de les rondalles tradicionals, els Disset ens proposen un conte de por sense por pensat per a tots els públics, que d’allò únic que han de tenir por és de perdre’s aquesta preciosa història familiar d’amor i d’aventures; perquè l’amor és allò que ens ha de fer por perdre i viure les més grans aventures no ens ha de fer gens ni mica de por. Un preciós missatge que se’ns transmet, com sempre en els treballs d’aquesta companyia, amb rigor escènic, cura pels detalls, enginy escenogràfic i un sentit de l’humor que tant serveix per a la rialla com per al somriure, que tant fa ús de la ironia com de l’acudit, de la broma visual i la gestual, del titella o de la interpretació actoral, que els membres de l’agrupació dominen amb notable eficàcia. Capaços sempre de seduir nins i adults, sense descuidar mai la curiositat dels primers ni les exigències del segons, i deixant ben palesa una realitat que sovint s’oblida – fins i tot per part dels professionals que s’hi dediquen-, i que no és altre que reivindicar el teatre infantil com a teatre, sense cap altre apel·latiu (in)necessari. Bo o dolent, com ho és també l’adult, però teatre i punt. Per a nins, sí, però no de segona divisió pel fet d’adreçar-se a un públic de menor edat. Ja voldrien molts d’espectacles per a gent gran ser tan grans com aquest pensat per a gent menuda. Un muntatge impecable, que potser té alguns defalliments de ritme en la part central, i alguna reiteració textual que potser és la que els provoca, però que encisa, entreté i diverteix; sorprèn i frega amb habilitat una ingènua sordidesa que mai no espanta, però que porta al límit als més petits, perquè d’aquesta manera valorin la diferencia entre l’ensurt i la diversió, sense que resulti gens traumàtic i de cap manera avorrit.
El llistó de Les fades de la Bella Dorment estava molt alt (és una de les joies infantils dels darrers anys), però aquest relat de Pocapor no s’ha d’empegueir gens ni mica, perquè és un bonic conte que manté el magnífic nivell dels Disset.
Els vostres comentaris