Temps

Temps és una peça coherent i conseqüent amb els “ídem” que corren. Austera, gairebé espartana pel que fa els mitjans, amb un sol actor i un text satíric que envesteix contra tot i tothom. A posta és “Teatre de guerrilla”, dirigit pel “joglar” Fontserè i amb el Leo Bassi més Fo en el centre de l’allau referencial que impregna el conjunt. I tot plegat funciona força bé. És tristament divertit. I no trist perquè el protagonista s’estigui morint i ens entretingui durant els seus darrers noranta minuts de vida, que són els nostres noranta minuts de funció; sinó per la trista realitat que retrata amb més sarcasme que ironia, amb més mala llet que no pena, i que lamentablement tots reconeixerem, perquè l’estem vivint; perquè l’estem patint.

Quim Masferrer, també autor del text, està perfecte en el paper d’un malalt terminal hiperactiu, que traspua acidesa còmica amb la seva loquacitat feridora i un sentit de la mímica a mig camí entre la lucidesa del clown i la caricatura del guinyol, que fins i tot ens ofereix un impagable número musical en cadira de rodes que, rítmicament i conceptual, és allò més simpàtic i entranyable que s’ha vist a sobre d’un escenari des de fa temps.

Però tot plegat s’allarga una mica massa, esclavitzat pel seu propi concepte d’espectacle en temps real, que s’obliga a clavar el desenllaç al final d’un compte enrere. I així, alguns moments molt i massa “Joglars”, d’aquells que ens han fet avorrir les darreres creacions del desnortat Boadella, i que per ventura són responsabilitat compartida del dramaturg i el director “joglarista”, alenteixen, entorpeixen la recta final amb certes reiteracions innecessàries i massa allargades (els “mostraculs”) i, fins i tot, amb un prescindible afegit, que sembla un epíleg cronometrat al que hauria estat el final perfecte: un metafòric, meteòric i espectacular viatge existencial per carretera en cadira de rodes: provocador, delirant, polissó, nostàlgic, emotiu i tendre.