Imitació del foc

Avançat ja el centenari de la seva mort, ens arriba un nou homenatge a la poesia de Rosselló-Pòrcel – no a l’autor sinó a la seva obra; no biogràfic sinó poètic-, i ho fa en forma de diàleg entre els versos, la dansa i la música, que assoleixen un notable equilibri escènic alhora divulgador, íntim i lleuger. Assequible, però sense trair mai la complexitat de l’essència poètica de la lletra, sense manipular-la a conveniència, sinó acaronant-la i treballant al seu voltant, a les seves entranyes, amb el seu esperit, però respectant la seva puresa, ja que és aquesta la veritable protagonista d’aquest acte d’amor a una obra tan eclèctica que li permet a l’espectacle – i per extensió als responsables d’aquesta creació col·lectiva i multidisciplinar-, un diversificació de llenguatges, un puzzle formal sense cotilles, que el mateix poeta hagués aplaudit i fet seu, i que ens acosta la poesia recitada, ballada, cantada i fins i tot somiada, aconseguint quelcom molt complicat en aquest gènere literari i amb aquesta mixtura teatral: entretenir. I fer-ho fins i tot amb nins a la sala, que asseguts al terra, a primera fila, no mogueren un dit. Hipnotitzats com els adults amb aquesta bella “Imitació del foc”.

Implícita queda la bona feina del grup. No cal dir que Torrens es revela com un excel·lent rapsode que fa molt més que recitar; que Aina Silva no necessita les paraules perquè el seu cos es un brollador d’expressivitat i d’emocions; que Jaume Manresa vesteix de música la història lluny d’estereotips sonors o classicismes convencionals, contemporitzant un escenari melòdic esponerós, càlid, romàntic, preciós..; i que Pep Ramon Cerdà és un notable director d’orquestra teatral.