No representa Z… el tipus de teatre que personalment em fa tornar boig, però a com a comèdia vodevilesca, desembafant, no se li pot demanar més. Lleugera, ma non troppo, el muntatge – primera coproducció Iguana Teatre-La Impaciència- apel·la al caos, perfectament controlat, per ficar a l’espectador en una espiral frenètica que gairebé no et deixa respirar. Quatre actors especialment dotats pel gest, recorren a l’slapstic, l’astracanada, el clown per contar una història que té elements de l’screwball comedy americana (Ruggles, Sturges, Hawks…), el Billy Wilder més irreverent i, per damunt de tot, l’absurd dels germans Marx; i a la vegada no és un text aliè al surrealisme de Daniil Kharms, que el mateix autor – Joan Carles Bellviure – ens va descobrir amb Camarada K, o l’humor de Hrabal.
Mentre esperen la visita de la Reina de Dinamarca per fer-li un regal misteriós, els peculiars personatges entren i surten d’escena aprofitant al màxim l’escenografia (tot passa a l’habitació de l’hotel que dóna nom a l’espectacle), coreografiant els moviments a la perfecció, sense deixar ni un segon de respir a un espectador. Cadascú d’ells sembla tenir el recorregut precís, la presència idònia, i tots semblen haver nascut per interpretar el seu rol, la qual cosa diu molt del treball actoral dels ‘impacients’, ben dirigits aquesta vegada per Carles Molinet.
Seria complicat triar els moments àlgids entre la successió de gags que conté la proposta – que arriba a ser delirant – però quan Salvador Oliva canta l’himne nacional davant la reina és impossible contenir una rialla sonora i no agrair haver-se apropat al Teatre del Mar.
Z i l’habitació 113 no és l’obra que canviarà la vostra visió del teatre – tampoc no ho pretén -, però vos farà viure una magnífica estona.
La impaciència és una de les companyies més coherents i arriscades de les Illes. No sempre encerten, és clar, ningú no és infalible, però mai no falten al seu compromís, que no és un altre que la honestedat creativa i una innegociable recerca de noves fórmules que escapin a les propostes més convencionals. Z i l’habitació 113 no és una excepció. Una estimulant combinació de surrealisme escènic, slapstick cinematogràfic i estètica de vinyeta (sensacional el Sacarino Oliva), que pateix la inconsistència d’un text que no passa de ser una excusa per sustentar el conjunt d’aquesta embogida comèdia, però que funciona com a entreteniment gràcies al seu ritme mil•limètric i als seus quatre bons actors, sobrats de recursos individuals per garantir el carisma global d’una funció diferent i atrevida, que no és genial però que entre rialles proposa un passatemps diferent i no exempt de moments memorables. No volem fer spoilers, però quina reina, mare meva!!