Woyzeck

La desesperació, el fracàs, la traïció, la gelosia, la paranoia, la imbecil·litat…, temes clàssics de la condició humana, que han inspirat i inspiraran infinites històries que parlen de nosaltres mateixos. El teatre com a mirall de les nostres misèries, mirant de cercar la complicitat per la via del reconeixement d’aquests estereotips, que en major o menor mesura ens envolten en el dia a dia. Ens són propers. I de vegades som nosaltres mateixos. Per què no? Ningú no és perfecte. I tot això ho trobem en aquest complex exercici de teatre social dramàtic, existencial, que lluny d’acomodar-se en una narració lineal, senzilla, mengívola, es complica la vida amb una estructura laberíntica, fragmentada, i una concepció que juga a flirtejar amb el clown, amb la caricatura, amb l’excés de l’histrionisme, amb l’esperpent, fins i tot, com a fórmules exagerades que mai no renuncien al retrat precís, tot i que potser distorsionat, de l’ànima i de la consciència. Una aposta que escapa del conformisme – s’agraeix- i demana del públic un esforç addicional, perquè no es un conte amable ni una faula moral a l’ús, i s’endinsa en conceptes antropològics i fins i tot metafísics per afrontar la crònica d’una tragèdia que, al cap i a la fi, és motivada per emocions i sensacions, per fets tan comuns i coneguts, que tots els identificarem sense problemes, encara que la ficció no respongui a cap lògica realista, ni estètica ni escenogràfica ni narrativa – Fullana arrisca i encerta-. I és per això, precisament, que ens sobta, i a l’hora que ens satisfà ens incomoda, la connexió que acabem per assolir amb tan estrambòtics personatges –magníficament interpretats, a raó de tres o quatre per cap, per Carles Molinet i Aina Cortès-, tan llunyans a priori com propers en acabar.

Això sí, algunes funcions més de rodatge li faran bé a l’espectacle, que té continus canvis i transicions de personatges, vestuari i espais, i grinyolà en alguns moments d’una estrena més que correcta.