un lloc de cultura peculiar

Víctor i el monstre (breu ressenya)

Víctor i el monstre (breu ressenya)

autor

El mite de Frankenstein, tantes vegades adaptat, versionat, reinterpretat pel cinema i la televisió, ja sigui en clau d’humor o aferrant-se a a la essència més terrorífica de la novel·la… Per ventura, per aquesta profusió de lectures em sembla un repte considerable dur el text al teatre, i crec que Víctor i el monstre, tot i que serà més consistent quan estigui més rodada (s’estrenava a la Fira de Manacor), supera la prova. M’agrada el punt de partida que proposa Pep Ramon Cerdà  – amb picada d’ullet inclosa a la gestació del llibre de Shelley -, la potència d’Anna Roca sobre l’escenari, la factura de les titelles, la música de Jaume Manresa, l’atmosfera que s’aconsegueix crear i la manera de fer digeribles temes com la intolerància cap a ‘la diferència’, la marginació o el sentiment de culpa. Trob millorables, emperò,  les  transicions entre cadascuna de les parts del muntatge, els canvis entre les diferents ubicacions temporals i la interpretació d’Elena Gómez Zazurca, que no li acaba de trobar el to  i la intensitat a la veu al monstre.

Des del punt de vista més didàctic, em resulta una aproximació adient al clàssic, una recomenable porta d’entrada per als que, per edat, encara no el coneixen. Li augur un llarg recorregut.

Dramatúrgia i direcció: Pep Ramon Cerdà Intèrprets: Elena Gómez Zazurca i Anna Roca Espai escènic: Assumpta Capellà Titelles: Nacho Gómez. Música: Jaume Manresa Coproducció: Ferreret teatre, Cia. de Teatre Anna Roca i Esencia Producciones

3 comentaris

  1. Idò mira Rafa Gallego, està vist que una persona una opinió. Jo vaig veure Víctor i el monstre amb els meus fills i no sé que t’he de dir. Vaig veure molt bona intenció però res més i els meus nins m’ho confirmaren amb els seus comentaris.
    Pel que fa a Don Juan Tenorio del qual parla un altre comentari, senzillament puc dir que HORRORÓS. La meva opinió és que un clàssic és un clàssic i particularment no s’haurien de fer experiments. Els dos tenorios em sobraren constantament. Pot ser que diguessin molt bé els vers, no ho dubto, ara bé NO SE’LS SENTIA per favor. Si fas teatre, has de saber que la teva veu ha d’arribar al pati de butaques no tan sols al prosceni. No sé que ha costat aquest TENORIO ara bé, crec que no s’ha encertat en la proposta gens ni mica. I jo vaig passar per taquilla, no com els 200 convidats de la 3a edat. Els quals sortien astorats, no donaven crèdit a allò que acababen de veure i que res tenia que veure amb el «seu» Don Juan Tenorio.

    • Gràcies per la teva opinió Joana, no puc dir res de Don Juan Tenorio perquè no l’he vist. En Javi Matesanz ha penjat avui mateix la crítica.

  2. Hi estic d’acord en practicament en tot perquè el teu punt crític és positivista, i jo també vaig surtir amb molt bones sensacions i conscient que amb un parell de funcions més, l’espectacle fregaria el 10.
    Un fet ben diferent em va passar amb Don Juan Tenorio al Principal de Palma; m’esperava un tostón i va resultar ser un autèntic esperpent;ja que jo m’esperava un espectacle professional i no una escenografia infantil, amb una direcció i uns actors sense res a dir, a part del vers, que pel que diuen ho fein bastant bé. A mi, el vers em va deixar indiferent i no el nul interés que em produí veure-ho.

respon a Rafel Gallego Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies