Confés que hagués preferit que el to de la peça -que es pot veure com a tribut o picada d’ull a l’obra de Delibes, però també com a un simple pretext per entretenir- s’assemblés més al del tram final; amb una major càrrega de melangia, sacrificant dites, i alguns acudits massa evidents. Però l’opció de Mendiola i supòs que de Maruja Alfaro (tot i que no conec el seu text de base) ha estat transitar per la vessant còmica de la vida -en comú- de la mort i, per damunt de tot, de l’absència i la conseqüent solitud.
La primera declaració d’intencions al respecte va ser triar Vivian Caoba per un monòleg d’aquesta mena. Em resulta complicat oblidar-me del seu personatge ‘de sempre’ i centrar-me en la senyora gran que surt a escena, arribant a un cementeri per passar contes i comptes amb el seu marit mort. Em costa entrar en el diàleg fictici, per ventura perquè és més difícil fer-ho quan, precisament, aquest està concebut en clau de comèdia. Però a mesura que avança la trama, tant el personatge com el relat d’un matrimoni més o menys convencional engreixa, pren cos. Els secrets, les errades, els perdons, la radiografia -no exempta de crítica- dels temps actuals, a voltes tan absurdament banals, i la destil·lació d’una soledat tan concorreguda conformen una mena de mirall per a un ample ventall de públic potencial. Em qued amb l’in crescendo del muntatge i em convencen especialment els deu darrers minuts. Vull que Mendiola dirigeixi, i s’autoexigeixi més, i veure na Caoba desenvolupant més registres, perquè estic segur que no ens decebria.
Els vostres comentaris