Una gavina

Fa uns mesos vàrem poder veure la versió de jardí (el nostre company Rafel Gallego en va fer la crítica en aquestes mateixes pàgines) i ara s’han ajustat les formes a una representació d’interior. Sense gaires modificacions estructurals ni formals, o al manco cap de substancial, però amb un canvi important, la millora sonora. Els diàlegs, picats, entrecreuats, entremaliats, a estones caòtics, desesperats, ara cridaners ara xiuxiuejats, s’esvaïen a cel obert o es perdien en alguns moments engolits pel so ambient, pels inoportuns renous veïnals. En canvi ara això s’ha reparat, i ja des del començament ho vaig agrair força. Aquest teatret inicial que es converteix, gairebé, en una representació de les intencions de la proposta. Teatre dins del teatre com a metàfora de l’escenari de la vida, allà on tots interpretem el nostre paper. I com a mostrari, per identificar-se o rebutjar, per trobar models o fugir-ne d’ells, com a mirall deformant però alhora força realista, se’ns ofereix la galeria clàssica de personatges txèkhovians, passats aquí pel sedàs contemporani d’un caos coreografiat i d’un apassionament frenètic, però sempre respectuós amb l’essència original. I tot en mans d’un repartiment solvent, tot i que desigual, que en mig del guirigall, autèntica cursa d’obstacles físics i emocionals, encarna amb convicció els diferents rols de l’univers psicològic de l’autor. El millor retratista social que ha donat el teatre, i la vigència del qual esfereeix encara cada cop que les seves criatures prenen vida de bell nou – al manco quan es fa bé, com és el cas-, i ens retrobem cara a cara amb els nostres defectes i els nostres pecats, que mai no amaguen les nostres virtuts desaprofitades, per deixar palesa d’aquesta manera, encara amb més rotunditat, la nostra imperfecció, vulnerabilitat i mediocritat. No cal dir que les cròniques txèkhovianes són sempre demolidores, sense concessions al happy end i amb raquítiques interferències humorístiques més aviat patètiques que divertides. I aquest és l’aspecte, la manera de interpretar-lo i de representar-lo, que més m’ha convençut d’aquesta versió de les Set Sibèries.