«La formació del gust artístic és una profunda forma de domini»
Terry Eagleton
Si algú vol capturar l’ànima del nostre temps, una ànima laica, travessada per l’historia, que ens ajudi a interrogar els malestars que carreguem. Si algú s’atreveix, els set llibres d’en Rafael Chirbes són imprescindibles. La buena letra és la primera obra del cicle de recerca d’una ànima, d’aquesta indagació de l’autor per explicar-se els mals subterranis de l’Espanya postfranquista. Ens trobarem una prosa dura, sense concessions, exigent.
Aquest llibre participa plenament de la intenció de l’autor que apareix a tots els seus llibres, desxifrar,explicar, diseccionar el present mirant el passat i d’aquest fins als nostres dies, com un boomerang. Fugint del consol, per Chirbes la funció del escriptor és incomodar, descompensar, que ningú cerqui consol als seus llibres.
El llibre és una carta-confesió d’una mare a un fill, un recorregut de la derrota del 39 i l’aspra lluita per la supervivència moral i física. El relat s’estructura en episodis de poques pàgines, que en si mateixes són radiografies ètiques d’un temps i d’un lloc. Una mare que explica al seu fill la seva vida com a argument contra el present. L’autor es serveix de la veu de la mare, una dona poc il·lustrada, senzilla, per expressar el punt de vista dels milers de perdedors que mai no tindran veu, d’anys d’esforç i patiment sense recompensa, sense cap valor. El depòsit estèril de 40 anys de patiment: «Empujábamos, ciegos y mudos, buscando sobrevivir,y, a pesar de que nos dábamos todos unos a otros, era como si sólo el egoísmo nos moviese. Ese egoísmo se llamaba miseria»
Cada episodi té sentit amb ell mateix, encara que s’estigui contant una història. Paraules i idees senzilles, sense plecs, paraules que volen arribar a port sense cap intermediari, «aprendimos la suciedad del miedo» , sense focs d’artifici. Lligat a aquesta idea ens trobem una crítica de la cultura com a màscara del poder. Una mare que aprèn a desconfiar dels centelleigs de la cultura que no fan res més que posar en el seu lloc als que sempre guanyen i als que perden.
No hi ha cap èpica en aquest llibre, no hi ha episodis de subjugant heroisme o misèria. El que explica aquesta dona és la quotidianitat de la pobresa i com aquesta es filtra per tot i a tots. És una carta despullada que obliga al lector a qüestionar-se a ell mateix i al seu temps, és a dir, el discurs hegemònic que duim a l’interior dels ossos.
Aquest llibre es publicà a l’any 1992, quan aquells que reclamaven enterrar dignament als seus padrins o reivindicar la memòria republicana, eren, a més d’escassos, molt escassos, una taca molesta i irrellevant a l’Espanya de la modernitat. L’Espanya d’en Solchaga: Enriquiu-vos imbècils, enriquiu-vos ja!, l’Espanya europea i frívola de l’expo, les olimpiades, els bars de disseny. L’Espanya del pragmatisme postmodern d’en Felipe González: «moix negre, moix blanc, l’important és que caci ratolins( Den Xiaoping)». Qui escrivia sobre la memòria històrica en aquells anys d’eufòria? Ningú. És inevitable fer menció a la proliferació de novel·les i pel·lícules sobre la República i la guerra civil una vegada que el PSOE perd el poder, toca treure als morts. La memòria que es destil·la a La buena letra és el contrari de la memòria històrica del 75 aniversari de la República, Chirbes proposa una memòria que indagui en el present, que es demani per què s’haver d’esperar al 75 aniversari per fer un homentage a la República als ajuntaments, enfront de una memòria dels sentiments i de les emocions, d’un enaltiment de les víctimes i dels bons sentiments. Una memòria catàrtica que ens deixi bon regust als llavis, que dolents els feixistes, que bons els nostres padrins. Com dèiem anteriorment un relat de la consolació. L’autor no només a La buena letra, sinó a la resta dels seus llibres( la larga marcha, crematorio, Los viejos amigos, en la lucha final…) apunta al cap de la Transició com a projecte i objectiu de desmemòria. L’escriptura d’en Chirbes és un atac a la memòria històrica plantejada com a teràpia.
Aquest llibre el narra una vençuda i conta com es conviu amb la derrota i amb els vencedors. Tornem a dir-ho no xerra de víctimes, hi va haver vençuts que feren el possible per sobreviure, passaren gana i vergonya, i això no els preparà pel dia màgic de la justícia poètica, el dia que la llei de la compensació els va rescabalar. Això no va ocórrer. Altres vençuts s’aliaren amb els vencedors renegant dels seus ideals i sacrificis. Provocant rancúnies i traïcions, encletxes insalvables. Els canvis de jaqueta de la dècada dels 40 explica-reflexa el canvi de 1982. la OTAN d’entrada no, o com veure les sigles del PSOE sota els colors republicans als mítings de la campanya de la seva aclaparadora victòria, el 28 d’octubre amagaren les banderes republicanes.
La mare que escriu aquestes lletres adolorides a un fill mostra la inutilitat del dolor. La gratuïtat antiromàntica de l’amargor. Mostra com la rancor és una energia tan poderosa com tòxica, que sempre tendeix a responsabilitzar als altres. Cada novel·la d’en Rafael Chirbes és un relat de la destrucció de Cartago, una ciutat que una vegada arrasada es conrea amb sal per a que res pugui nàixer. Escipió va triomfar.
Chirbes és un fenomen molt particular del món literari espanyol. Un autor que ven molt més a Alemanya que al seu país, poc amic de portades al Pais Semanal. Un escriptor que aconsegueix la unanimitat entusiasta de la crítica. Un marxista desorientat i dubtós que treballant per la revista «Sobremesa» ha escrit sobre ciutats, restaurants i vins. Militant de la fragmentada via làctia d’organitzacions d’extrema esquerra a la dictadura, no es va lliurar de la presó. Llicenciat en història que veient la tempesta perfecta de les traïcions de finals dels 70, gran època pel transvestisme!, entrà en la foscor dels vençuts. Rafael Chirbes és un símptoma més del gran tema que llibre a llibre ens copeja, la complicitat amb els poderosos, així invoca a maiakovski quan aquest deia» ja és temps de que l’art deixi de ser el bufó de la cort». Els llibres d’en Chirbes volen ser un testimoni incòmode, un relat que trenqui les fronteres d’opi de l’esfera privada per ser present a l’espai públic.
La buena letra és un llibre escrit de forma impecable, pàgines que impacten contra els nostres esquemes mentals, contra el port de la història que ens han ensenyat. Chirbes, és simplement fonamental per si algú vol entendre les raons dels nostres errors, l’autor ha estat més que fidel a Balzac quan aquest deia que les novel·les són la història privada de les nacions.
Els vostres comentaris