Escrivint de Pep Tosar un té la incòmoda sensació de repetir-se, perquè ell en sap de fer-ho, i no es nota i es gaudeix per igual, però nosaltres no en sabem tant i se’ns acaben els epítets i els elogis, i els nostres escrits esdevenen pobres i reiteratius. Insistents lloances d’un gran talent que sempre ens sorprèn i ens encisa sense necessitat de grans innovacions. Així que millor fer-ho breu i concís, i dir simplement que aquest home és molt bo. Un magnífic actor, un millor director i ara, fins i tot, un notable cantant. Però sobretot és un excel·lent productor, capaç de treure endavant projectes impensables, a contracorrent, enfora de modes, tendències i oportunismes. Recuperant (no reivindicant, “qui som jo per fer-ho”, diu), renovant, adaptant i/o reinterpretant autors i obres clàssiques, populars, oblidades o desconegudes. D’aquí i d’allà. Del món, que quan es tracta del cultural no té fronteres. Süskind, Miquel Àngel Riera, Tabucchi, Blai Bonet, Damià Huguet, Txékhov, Guillem D’Efak. En suma, fent de tot i fent-ho tot bé. Formidablement bé. I aconseguint a més a més que, tot i havent fet de les inevitables limitacions pressupostàries el seu estil narratiu, que no dissimula el seu origen humil marcat per la necessitat i l’estalvi de recursos que obliguen al reciclatge, cada espectacle sigui en essència diferent i millor que l’anterior, encara que des de fa anys tots els seus treballs responguin a un mateix patró i exhibeixin una uniformitat escènica que els agermana, però que mai no els empobreix. Una fórmula basada en la fusió genèrica i de llenguatges, i amb un tul-pantalla transparent com a element comú i definitori, que ha esdevingut marca de la casa d’un artista coherent i compromès amb la cultura. Valuós des d’una perspectiva creativa, perquè el seu nivell qualitatiu està garantit i molt per sobre de la mitjana, i també educativa, perquè ara tots sabem una mica més del “negret de Guinea” manacorí, igual que abans ens acostà a uns altres insignes desconeguts dels nostres voltants culturals. I és que “Tots aquests dois” hauria de ser activitat obligatòria per a tots els instituts de les Illes. Com a mínim.
Inspirat en la vida i l’obra de D’Efak, amb entrevistes, imatges documentals, tot un anecdotari personal i cultural en primera persona, i un recull en directe d’algunes de les seves més populars cançons passades pel sedàs jazzístic triat per Tosar, l’espectacle esdevé gairebé un concert teatralitzat. Però això no és cap emperò. Més aviat tot al contrari, perquè l’itinerari altern de música i records, de fotografies i testimonis, és una combinació perfecta, rodona, de nostàlgia de país, de reivindicació cultural, d’emocions biogràfiques, d’íntima, polissona i còmplice comicitat, de compromís sentimental i de teatre de molts de quirats. I tot això amb molt de ritme. Llàstima no haver vist mai un concert de l’autèntic D’Efak! Quina sort haver vist el d’en Tosar!
fe d’errades:
he dit «balancí» i volia dir «tamporet».
També vull afegir, però, que el vídeo projectat a l’obra sí que em resultà força interessant. Una gran troballa.
Tot i la innegable qualitat interpretativa del senyor Tosar, i la inqüestionable importància cultural del senyor d’Efak, he de dir que l’espectacle em va avorrir. Bastant. Establert en un ritme constant soporífer, en Tosar feia de Tosar (tot i anar pintat de negre) i en cap moment arribava a encarnar la famosa vitalitat de la qual ell mateix explicava que feia gala en d’Efak. Ens arriba a dir que sempre estava actiu, que es movia com si ballés… però sempre assegut al balancí i contant-ho tot amb aquella cadència que, sí, és apropiadíssima per a Blai Bonet però, NO!, no ho és de cap de les maneres per a d’Efak.