The death of Sócrates / Tango rojo / Joana i Maria

Em falten coneixements per poder valorar en tota la seva extensió qualsevol espectacle de dansa, però intent apreciar les històries que em passen per davant, la plàstica que contenen, les sensacions que provoquen.

Del programa triple que Carlos Miró, un dels coreògrafs mallorquins més consolidats –  i el més prolífic – va oferir a Can Monroig d’Inca el primer que em surt dir que el contingut va estar a l’alçada del continent. Eclèctica és la decoració del casal, restaurat amb gust i espectacular en la seva concepció, i eclèctic el menú que es va poder degustar. Una primera peça  (The death of Sòcrates) de relativa provocació, més per la profunditat que implica apropar-se a la filosofia en temps de misèria intel·lectual que per la nuesa de Nikki van der Horn – enfarinada i misteriosa -, dansant davant un monitor amb una imatge fixa de l’efígie del pensador. Poesia ballada en una atmosfera de fum, foscor i música, a la part d’abaix de la casa, amenaçada pel forat de l’aljub, una cova segons em conten.

La segona estació arrelava en el classicisme d’un tango. Lament i ràbia sobre les passes de peus nus i els moviments enèrgics de Rafa Rigo. Un sofà al mig de l’enorme vestíbul com a escenografia afegida, més llum en contrast amb el patiment que sempre evoca la música més trista.

Joana i Maria tancava la vetllada. És la segona peça d’una trilogia que Miró – acompanyat de Carme Verger – va començar amb Catalina i Biel  als Jardin d’Alfàbia, coincidint amb una de les edicions més interessants del Microteatre. Un tríptic dedicat a l’amor, la guerra i la mort que encara no té final.  Va ser la més completa, la més rodona. Representada a tres estades distintes de la casa. La infància de dues nines que juguen alienes a un drama que s’intueix, ballant la vida mentre guaita el perill. Dues ballarines  – Sarah Muñoz i Silvia Pérez – en perfecta coordinació entre elles i també amb les nines de veritat – Júlia i Martina Miró – exercint d’ombres perfectes del món adult. I tot va acabar en el pati, a cel obert, més llum just quan el relat arriba al costat més fosc.

Tres peces molt diverses amb l’elegància com a  denominador comú.

El curtmetratge de Joana i Maria