Bullyng, disputes ideològiques, històries d’amor, assassinats… les parets d’un institut amaguen la vida, en les seves expressions més ferotges o més càndides, almanco a l’imaginari de les sis alumnes que han regalat les idees per aquesta edició de teatre breu.
Les parets del Ramon Llull duen cent anys observant aquesta vida que transcorr entre secrets i passadissos. Ara les aules del centre s’obren al teatre documental, surrealista, romàntic, de denúncia… i l’experiment ha sortit d’allò més bé.
El recorregut podria començar al despatx de la directora, on Lydia Sánchez i Catalina Florit protagonitzen Les normes, escrita i dirigida per Pep Ramon Cerdà. La més profunda des del punt de vista de la dramatúrgia, planteja interessants dilemes ètics a través d’un atac-contraatac entre docent i alumna. Un duel dialèctic ben sostingut per les actrius, en el decurs del qual Sánchez demostra que és tan bona quan parla com quan escolta (i això darrer no és gens fàcil). Només un emperò: el discurs de l’estudiant sobre els somnis perduts i les revolucions llançades als fems em sembla massa estructurat per tractar-se d’un personatge de 18 anys.
La segona aturada la podem fer a una mena de museu zoològic on animals de tota casta es conserven dissecats i en vitrines. Una troballa macabra i sorprenent serveix com a punt de partida de Codi negre, amb uns diàlegs que vesteixen amb filosofia relativista una situació tan absurda com divertida. Veure Luca Bonadei i Salva Oliva en acció és una delícia – duen anys fent feina junts i la química entre ells és inqüestionable -. El handicap de la peça és allò que, a la vegada, l’ajuda a ser peculiar: l»escenari’. Les vitrines resten visibilitat al públic (en tot cas, un entrebanc superable). El text és de Marta Barceló. L’ha dirigit Jordi Cumellas.
Als vestidors del gimnàs trobam la peça més discursiva, més pedagògica i més polèmica. No hi haurà més festes per Sant Valentí – escrita per Jaume Miró i dirigida per Jeroni G. Obrador – parteix d’un fet real, un d’aquests que marquen l’actualitat del seu entorn, que fan pensar i també enfrontar-se als individus d’una societat… i en aquest cas al públic que assisteix a la recreació de l’episodi, ‘obligat’ a interactuar. En acabar la funció vaig contar fins a 4 grupets d’espectadors que discutien sobre raons morals, judicials i penitenciàries, i només per això ja val la pena. Miquel Àngel Torrens i Xavi Núñez condueixen a la perfecció la proposta cap a on el dramaturg i el director han volgut, i resulten molt creïbles.
Pujam les escales i ens fiquem a un lavabo, i d’un dels excusats surt Alexandra Palomo i en cinc segons ja s’ha ficat el públic a la butxaca. I a partir d’aquí tot va rodat, perquè a més, la rèplica li dóna Mercè Sancho, que sempre compleix. Una substitució i un WC és una d’aquestes peces que no et deixa respirar, que et fa riure des de l’inici i que et convida a que surtis amb un somriure a la boca. Comèdia pura, escrita i dirigida per un David Mataró especialment dotat pel gènere, gran dominador del tempo i capaç d’encadenar un acudit rere l’altra, i que gairebé tots funcionin. Quan tria bé el repartiment, i en aquest cas és obvi que si, l’èxit està assegurat. Tal vegada alguna línia de guió sigui una mica redundant, però tampoc molesta. Per cert, alerta amb el final, que podria ser objecte de diverses interpretacions (cosa que tampoc molesta, més aviat al contrari).
Si baixam a l’aula de música i seiem a les bancades antigues, d’aquelles llargues i de fusta de tota la vida assistirem a un duel entre dos germanastres amb més d’un secret. Tres graus de separació és una comèdia romàntica, però també un breu musical: un divertimento amb moments-Disney, escrit per Àlex Tejedor i dirigit per Emili Gené, que juga amb codis i registres naïve i amb un llenguatge que al public adolescent li resultarà proper. La peça funciona però té dos problemes. Un és l’acústica de la sala i l’altra és que als actors els hi falta mastegar més les paraules. Joana Ma Peralta i Rafel Fiol tenen talent de sobra i els perfils ideals pels personatges, però no han d’oblidar que l’espectador no es pot perdre ni una frase del que diuen.
I el periple pel Ramon Llull pot acabar en una aula de ciències, per gaudir de l’obra breu més delirant que he vist des d’El barril de l’amo en Tià Lladó, estrenada a l’edició de les Bodegues Suau. Tant aquella com aquesta, Doi story, estan escrites i dirigides per Bernat Molina (i vist el resultat, estaria bé que no deixàs ni d’escriure ni de dirigir). Surrealista, ultracòmica, vertiginosa… però també reivindicativa i actual. Mai no havia imaginat que la trobada entre dues gomes d’esborrar donàs tant de joc. Apolònia Serra i Guillem Juaneda estan perfectes i Molina aprofita amb extrema habilitat totes les possibilitats que l’atorga l’espai. Quinze minuts de bogeria que et deixen amb ganes de continuar veient teatre, del breu o del que sigui.
Els vostres comentaris