un lloc de cultura peculiar

Teatre de Barra. Setena edició

Teatre de Barra. Setena edició

autor

Em demanen pel nivell de la setena edició del Teatre de Barra -un fenomen sociocultural, per cert, ja consolidat al barri palmesà de Santa Catalina- i contest que com a la resta de convocatòries: alguna peça que despunta i una mitjana notable.
Atès que el lema en aquesta ocasió és ‘Eròtic bar’, trob a falta precisament això, més erotisme; més sexe suggerit, més desig, més luxúria continguda. Es podria dir que l’humor s’ha imposat a Eros, que els autors seleccionats conjuguen la sexualitat amb l’alegria, la qual cosa, si ho pensam bé és la hòstia de bo. De la representació de Carta Blanca, per exemple, és impossible no sortir del bar amb un somriure d’orella a orella. És la peça del Teatre de Barra, comptant totes les edicions, que més m’ha fet riure, juntament amb ‘Llengua amb Tàperes’; un deliri que juga hàbilment amb els tòpics de la guerra de sexes i amb la misèria masculina, un compendi d’algunes de les virtuts actorals de Salva Oliva -també autor i director de la proposta- i un recordatori de que tenim una actriu com Carme Serna i que l’hem d’aprofitar molt més (volem que faci més teatre). Efectiva no, el següent. En la mateixa línia de comèdia disbauxada trobam El cap de (la) fava. Sobre el text, de Xisco Rosselló, em va semblar que tenia grans possibilitats i a l’escenari – la recentment estrenada (i molt adient per fer teatre) ‘planta baixa’ del bar Lisboa- acompleix les expectatives. Pere Pau Sancho (de Trampa) ha tret el millor de la dramatúrgia original. Ha apel·lat a l’astracanada, a l’slapstick, per vehicular una història contada a bots temporals, uns encontres i desencontres que aprofiten les situacions boges que se’ns plantegen. A més, el director ha triat bé als actors. Maria Bauçà és un portent (això ja ho sabíem) i aquí és energia pura. Joan Fullana està impecable donant la rèplica com a ginecòleg freak.
L’altra que ha optat claríssimament pel registre còmic és l’autor i director Lluis Colom -un habitual del Teatre de Barra amb tres participacions-, qui presenta In crescendo. La seva peça, una trobada/topada casual entre un llanterner i la propietària d’un bar, juga amb el surrealisme i amb els ‘efectes visuals’ i flirteja amb l’absurd. I rere tot això hi ha dos personatges entranyables, amb ànima, que transmeten més del que puguin dir les seves paraules. A jo el Teatre de Barra m’ha revelat aquest autor i gràcies a ell també he descobert intèrprets que mai no havia vist. En aquesta ocasió Juan José Baltasar. Cecilia Candia, a qui sí que coneixia, em sembla que és magnètica i que aquí està d’un natural impecable (una altra actriu que hauria de fer més teatre).
Playbar, escrita per Aina de Cos i dirigida per ella mateixa i Joana Castells, tampoc s’allunya de l’humor, però el combina amb elements romàntics. Estam davant una síntesi més que interessant de ‘El graduat’; un joc de seducció que funciona de principi a fi gràcies als continus girs d’uns personatges que en 15 minuts acumulen una quantitat sorprenent de matisos. Lydia Sánchez és una gran Mrs. Robinson i Héctor Seoane està bé, com sempre. I és que s’ha de destacar que el càsting d’aquesta edició ha estat especialment encertat. És un luxe per al certamen tenir Caterina Alorda i Xavier Frau en la nòmina d’actors. Mai havien participat al Teatre de Barra i han debutat per fer la peça (teatralment) més redona de les sis. Tens temps? parteix d’un text preciós de Mar Pla i cau en les mans idònies. David Mataró posa més en valor encara la dramatúrgia situant els gestos i els silencis on toca i dotant l’acció del ‘tempo’ adequat. Metàfora sobre el món líquid i vertiginós que ens ha tocat viure, relat de desig sostingut, melancòlica, trista i lluminosa a la vegada… tot un encert.
I acab el repàs amb El pacte, la única veritablement eròtica. Escrita per Josep Mercadal, interpretada per ell mateix i per Cintia de Luis i dirigida per Àlex Tejedor, que sap com subratllar els elements que més poden sorprendre/agradar al públic. Partim d’un text notable que a priori podia tenir dificultats per ser representat tan aprop dels espectadors. No és fàcil manejar l’acció que se’ns proposa a l’espai elegit (un bar que, per altra banda, sí que aporta la atmosfera que es precisa) però Tejedor ho salva amb eficàcia. Vaig veure la peça al primer passe del primer dijous de representacions. Faltava rodatge, però el material és prou efectiu com perquè l’obra funcioni d’allò més bé.

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies