The deep blue sea – que s’estrena a CineCiutat i que res té a veure amb aquell thriller de taurons assassins – ens situa a Londres, i concretament als anys 50 del segle XX. Hester Collyer (Rachel Weisz) està casada amb un jutge de prestigi (Simon Russell Beale) però s’enamora d’un expilot de la RAF (Tom Hiddleston). Més enllà del drama que de vegades pot suposar un triangle amorós, el que ens mostra Terence Davies (‘El largo día se acaba’, ‘La cas de la alegría’) és la depriment Gran Bretanya de mitjans del segle passat. La història reflecteix les transicions socials sorgides arran de la segona guerra mundial, però que només es van concretar en canvi real en els anys 60. En 2011 es va complir el centenari del naixement de Terence Rattigan, un dels dramaturgs més celebrats i reconeguts del segle XX. Expert exponent de la inseguretat britànica davant temes com el sexe i les diferències entre classes socials, The deep blue sea està considera la millor obra de Rattigan, una indagació crua i dolorosa en la por a la solitud i en la naturalesa de l’amor, aquell amor que se suposa etern.
Torna Oliver Stone i això sempre és una bona notícia. Ara presenta Salvajes, un film basat en el llibre de Don Winslow amb el mateix títol. Es tracta d’un thriller, de ritme vertiginós, sobre l’enfrontament entre uns cultivadors de marihuana i un càrtel de narcotraficants, liderat per Salma Hayek. Stone necessita un èxit que li reconciliï amb els qui li van considerar un dels directors més personals de la seva generació, capaç de convertir-se en el cronista contemporani de la societat americana amb les seves pors, il·lusions i frustracions (‘Wall Street’, ‘Nascut el 4 de juliol’, ‘JFK’), o ser pura adrenalina per al gènere dramàtic més violent (‘Gir a l’infern’, ‘Assassins nats’); però sense perdre mai el sentit de l’espectacle ni renunciar al seu estil. Unes virtuts que des de fa ja gairebé una dècada no ha tret a relluir. Salvatges pot ser recupera el millor Stone. Al repartiment, a més de l’actriu mexicana, ni més ni menys que John Travolta i Benicio del Toro. La cinta ha rebut una bona acollida al Festival de cinema de Sant Sebastià que està tenint lloc aquest dies.
Just un dia abans de la seva estrena a les sales comercials, l’equip de Blancanieves, amb el seu director Pablo Berger al capdavant, rebia el millor dels regals: l’Acadèmia del cinema informava que serà la pel·lícula espanyola que competirà pels Oscars. A partir d’ara haurà de passar per diferents sedassos fins arribar a la gala final, on cinc produccions de parla no anglesa competiran pel guardó. Es tracta d’un film en blanc i negre i mut, ideat abans que ‘The artist’ es donàs a conèixer al món. De fet, conta Berger que quan es va assabentar de l’existència de la peli francesa se li va caure l’ànima als peus; «posteriorment la meva companya em va fer veure que era millor així, ja que The artist haurà servit per demostrar que no passa res per veure una pel·lícula muda i en blan i negre, i ara tot serà més fàcil», comenta el realitzador. La cinta és una adaptació del conte dels germans Grimm, contextualitzada a l’Espanya, pobre i inculta, dels anys 20 del passat segle. El paper de madrastra no fa una estupenda Maribel Verdú, Macarena García és Blancaneus i els nans són toreros. I entre tots ens faran veure que la vida no és precisament com en els contes.
Un vell escultor en el seu ocàs (Jean Rochefort), una jove espanyola (Aida Folch) que fuig d’un camp de concentració a la França ocupada pels nazis. Dues ànimes solitàries que es troben gràcies a la destí. És el punt de partida El artista y la modelo, de la darrera pel·lícula de Fernando Trueba. Vida, mort, guerra, el contrast entre la vellesa i la joventut en circumstàncies extremes i l’art, que en un moment determinat et pot salvar de tots els mals… una pel·lícula que promet, rodada també en blanc i negre i que també acaba de recollir l’admiració de crítica i públic al Festival de Sant Sebastià. Per cert, l’enorme Claudia Cardinale i la carismàtica Chus Lampreave tenen el seu paper.
Una altra de les estrenes de CineCiutat per aquesta setmana és Hara-Kiri d’un director d’aquests nomenats de culte, Takashi Miike (‘Dead or alive’, ‘Audition’, ‘Llamada perdida’…). La cosa va d’un samurai que vol morir amb dignitat i per això sol·licita realitzar el ritual de suïcidi en la residència del clan Li, el director del qual és Kageyu, un guerrer obstinat que vol que canviï d’idea. Amb l’objectiu de salavar-li la vida, li explica la tràgica història de Motome, un jove ronin que va arribar sol·licitant el mateix. Es tracta d’un remake de la pel·lícula homònima de Masaki Kobayashi, del 1962.
Els vostres comentaris