Per començar, una queixa. I no contra la pel·lícula, sinó contra el tràiler, que rebenta bona part de les intrigues del relat. Només diré una cosa: la darrera imatge del tràiler és també la darrera imatge del film, i no és precisament decorativa. De manera que tots aquells interessats en la primera pel·lícula americana de Park Chan-wook, eviteu la promoció si voleu gaudir de les intenses i sorprenents relacions que proposa la història, i que una rere l’altra són desvetllades en un avanç promocional que és un spolier de principi a fi.
Però parlem, ara sí, d’aquest inquietant, asfixiant i eròticament malaltís thriller que és la notable Stoker, que significa un dels debuts més rotunds i estimulants dels darrers anys pel que fa als directors d’importació que contínuament absorbeix Hollywood. I si és així és precisament perquè Park Chan-wook, que té una marcada personalitat narrativa i visual, no s’ha deixat abduir per la industria i la globalització uniformadora de l’espectacle comercial, i des del primer plano del seu film, ja des dels crèdits inicials, s’esforça en deixar la seva empremta creativa, en ser fidel al seu estil detallista, fetitxista i obsessiu, en evitar els estàndars estilístics del gènere, en marcar un ritme coherent amb els continguts i no amb les formes, i fer del so i de les distàncies curtes l’eix de la seva ortografia dramàtica, que mai no cerca el terror, sinó la tensió i l’angoixa, perquè no vol ensurts ni estridències, sinó explorar els racons més foscos de la maldat innata; potser genètica i, fins i tot, hereditària.
El que no han de cercar els fans de la trilogia de la venjança d’aquest director, formada per Sympathy For Mr. Vengeance, Old boy y Sympathy For Lady Vengeance, és la brutalitat, el salvatgisme d’aquests treballs coreans. Si ho fan els hi decebrà, perquè ho ha evitat ex professo per potenciar un altre tipus de violència, d’agressivitat psicològica, menys visceral però igualment aterradora; més subtil i flemàtica, elegant, fins i tot; més maquiavèl·lica, més hitchcockniana, si se vol, però tanmateix mortal i addictiva.
Poc li ha durat la imatge bondadosa i ingènua d’Alícia a l’aparentment feble Mia Wasikowska, que després d’aquest film ens farà més por que no gràcia. Però per sobre fins i tot dels consagrats Dermot Mulroney i Nicole Kidman – breus però convincents-, qui marca el to malaltís del film, aconseguint seduir i provocar rebuig amb una mateixa mirada, sempre des del savoir fair, el tranquil·litzador somriure profident i l’exquisidesa de les formes, és Matthew Goode, sobre el que pivota tot el misteri d’un relat impregnat d’inquietud només amb la seva presència.
Els vostres comentaris