Stockmann

Les notes de ‘The look of love’ posen lirisme al plàcid ambient d’un balneari nord-europeu, un símbol d’un primer món aparentment despreocupat, una imatge del benestar intocable que cal conservar costi el que costi… És el segon inici d’Stockmann – el primer es produeix fora d’escena, en interlocució mínima amb el públic -, un retrat de la serenor, la calma abans de la tempesta que es desferma amb la irrupció del nostre protagonista, el doctor-heroi en possessió d’una veritat que mira de protegir fins a les darreres conseqüències, amb l’únic suport de la seva dona (inquietant Annabel Castan) – una crossa subtil, però ferma, que també es distancia i narra els fets que no es representen-. I aquest quixot – interpretat per Óscar Muñoz, magnífic – que contrasta els interessos econòmics del seu poble amb la salut de les persones, lluita contra tot i contra tots i es va convertint en aquell enemic del poble que Ibsen va perfilar. Tot a través d’una evolució perfectament pautada, flanquejat per uns arquetips identificables en els poders fàctics contemporanis i connivents (els empresaris, la premsa i la casta política), defensats per tres actors impecables (Santi Ricart, Mireia Illamola i Pep Ambròs). Una direcció precisa, que accentua els conflictes quan toca, ens condueix a l’escena central de l’assemblea; allà apareix el mirall on el públic, de nou, pot veure reflectida la seva societat i a ells mateixos, com a individus de ple dret, lliures d’opinar i també de ser manipulats. Hi ha èpica en aquesta adaptació i diverses invitacions a la reflexió i bon teatre i, per suposat, també hi ha bastant de Noruega, de Catalunya, de les Illes… i d’Ibsen, clar. Imprescindible.