Existeix una Mallorca lumpen. Ningú no ho dubta, però no convé mostrar-la. O al manco subratllar-la. De fet, algunes de les parts més cutres, més horteres, són tot un negoci, i suposo que tampoc no convé gaire criticar-lo. Vivim del turisme. Però tot té un límit. I quan sentim que Madrid s’ha convertit en el Magalluf d’Europa, o que a cimentar la costa se li diu internacionalment “balearitzar” el territori, ja és hora de dir basta, tot i que sigui des del sarcasme o la caricatura. Des de la broma, però gens en broma. I Souvenir diu basta. Se’n riu, però amb pena. Denuncia, tot i que fent befa. L’espectacle s’estructura en un conjunt de gags paròdics amb molta mala llet i una ironia càustica, que mostra el pitjor dels estereotips i de les realitats del turisme del tot inclòs i tot s’hi val. Aquell que fa vergonya aliena, però que genera un negoci que es critica, però al que no es vol renunciar, tot i les continues i estèrils campanyes de reciclatge turístic que fa anys que ens entaferren sense cap resultat regenerador ni desestacionalitzador. Personalment em sumo a la causa de Souvenir. Crec que algun dia haurem de dir basta, i potser arribarem tard si no ens posem les piles.
L’obra funciona prou bé, encara que amb intermitències. Com gairebé tots els espectacles d’esquetxos. Però ells, a més a més, arrisquen de valent, perquè utilitzen el mal gust criticat com a llenguatge estètic, gairebé com a fil conductor per parodiar els fets, i ho porten tan al límit que en algunes escenes sembla que el xou de terrassa d’hotel estigui a l’escenari, més enllà de ser-ne el referent. Però és part del joc. Cal mostrar les coses com són per poder rebutjar-les i posar-hi remei amb coneixement de causa. Entre d’altres coses perquè no només parlen de la brutor del turisme, sino també de les joventuts alienades i desarrelades, de la cultura distorsionada o de les autoparòdies que converteixen en caricatura la nostra idiosincràsia.
A destacar el tour de force de tot el repartiment, que amb alts i baixos fan una feina tan completa com ara divertida.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris