un lloc de cultura peculiar

Somia la dona-peix

Somia la dona-peix

autor
usuaris

Entrar a Can Alcover darrerament és tota una experiència, intel·lectual i lúdica. Un continent amable, més encara amb el cafè cultural, una casa-museu – on reposen els fantasmes de l’escriptor – que tant es deixa violar per unes adaptacions més o manco lliures de Txèkhov – el cicle Jardí desolat – com per uns concerts de factura eclèctica, els que han posat la banda sonora de les habitacions durant aquest cap de setmana.

Quatre actuacions ben distintes, homenatges, vuit artistes conformant parelles inèdites, amb el denominador comú del bon gust.

Noemí Garcíes (solista de Gran Sol i Lady Vinyl) i Adela Peraita (Sunflowers i Sterlin) amb una taula de mescles, interpretant Nina Simone, present en imatges mudes, i els versos de la jove Lucía Pietrelli. Amor i fúria en l’atmosfera gairebé màgica que creen dues veus enormes, dues presències carismàtiques.

No m’he aproximat (encara) als poemes de Blanca Llum Vidal, que pràcticament me la descobreixen Maria Bauçà i Maria Rosselló, actrius que canten (i bé); admet també que Eartha Kitt no hi figura a la meva discoteca. Per ventura tot plegat m’impedeix valorar en la seva justa mesura la peça de dues dones a la deriva en un món que no perdona, però el catàleg de registres d’ambdues intèrprets, la química que sembla que hi ha entre elles, el joc de llums i moviments… em fan clavar la mirada a un escenari, minúscul, que en les seves dimensions deixa respirar els matisos d’una proposta valenta, plena de detalls.

Gloria Anzaldúa va ser emigrada, lesbiana, lluitadora i poeta en uns temps poc propicis per les tres primeres condicions. Mary Ramírez (Las Rusters) i Natàlia Gómez (Pujà Fasuà) la canten i la diuen, amb la veu i la guitarra, i una contundència lírica. I amb Anzaldúa, Maria de los Ángeles Pérez, poetessa de Valladolid, i la Joplin i Gwen Stefani. Minuts intensos que te deixen amb ganes de més.

El meu recorregut va acabar amb dues dones assegudes, amb teclats i guitarra. Jane Rose (Donallop) i Poli Bauçà (L’Orange) gaudeixen i fan gaudir. S’ho passen bé, transmeten bon rotllo, mentre interpreten Lisa Hannigan (ex Damien Rice) i una Gloria Fuertes de rima lliure, a qui allunyen de tòpics absurds, elevant-la per posar-la al seu lloc. El recital breu acaba amb un altre homenatge, l’enèsim del vespre i el de més actualitat: una versió de Tots els motors, d’Antònia Font, “una gran dona” com diu Jane entre bromes, que ara es dissol però que ja ha estat peix i ha somiat.

L’espectacle, coordinat per Pep Ramon Cerdà i finançat amb taquilla inversa – cadascú aporta el que vol en acabar cada peça – girarà, segur; el cartell és massa atractiu com per deixar-ho aquí.    

 

2 comentaris

  1. Gràcies pel teu comentari, Eudald. Totes les crítiques ajuden a millorar. Valoram que hagis dedicat el teu temps a analitzar el funcionament del cicle. Per això vull correspondre’t intentant explicar-te algunes de les crítiques que fas.

    En primer lloc, a nosaltres també ens hauria agradat tenir més gent, i si totes les reserves confirmades s’haguessin presentat, hauries vist un 40% més de públic. De vegades, intentar posar les coses fàcils té això. Les reserves d’internet (que intentàvem confirmar en un dia o dia i mig) eren la manera d’evitar el desplaçament per fer una reserva. També eren la manera d’evitar coes i desbordar la capacitat del local, cosa que ens preocupava més que no tenir poca gent, per motius de seguretat que entendràs.

    El telèfon estava operatiu la major part del temps, però no sempre, és cert. I els correus es contestaren tots. No sé si escrius amb pseudònim, però no he aconseguit localitzar el teu. Em sap greu si et vares sentir maltractat, com dius.

    Pel que fa als concerts, no discutiré els teus gustos, però et puc dir que en cap moment preteníem oferir altra cosa que el que anunciàvem: microrecitals de música i poesia. No sé quines eren les teves expectatives. I tampoc no volíem amagar que ho fèiem a Can Alcover, una casa museu que no té les condicions d’una sala de concerts. Pensam que aquesta era, precisament, la gràcia.

    Esper que ens hi tornem a veure.

  2. Que avui en dia es facin coses i es duguin endavant iniciatives culturals és sempre una molt bona notícia i s’ha d’agrair als organitzadors i als que hi participen. Com espectador ho agraesc moltíssim. Però és necessari que no oblidem que l’objectiu final no és fer, sinó fer bé. I per mi aquest cicle dona-peix deixa molt, molt, que desitjar.
    Un espai desangelat. Poca, massa poca, gent. Un desastre d’organització. Vaig telefonar per reservar, i ningú em va contestar. Vaig enviar un mail. Ningú em va respondre. Vaig pensar que devia estar ple però vaig decidir anar-hi per si un cas. Moltíssim de lloc buit. Quan no hi ha doblers per fer promoció com a mínim has de posar-ho fàcil i tractar bé la gent. Sobretot a l’hivern, que la gent no té ganes de sortir de casa.
    Un altre tema, el bar. Ara estan tant de moda els micropintxos. Molt bé. Però alerta! tres pintxos freds i una cervesa 6,5€ és una estafa.
    Que la zona comuna i el bar de Ca n’Alcover (que és un autèntic i típic exemple de remodelació feta amb el cul, espai excessivament higiènic i institucional) és un lloc poc agradable ja ho sabem. Però no esperava mai que també ho fossin les sales on es duien a terme els microconcerts, sobretot les sales 1 i 2, sales d’actes amb cadires amb braç de pala que no eren gens acollidores i gens en consonància amb el que es proposava. Gairebé sabia greu ser allà.
    I dels microconcerts en si… o recitals, perquè encara no he arribat a entendre quina era la premissa inicial… diria que, quan vas a veure un espectacle de 15 minuts esperes una cosa intensa i comprimida (a l’estil d’una pastilla d’Avecrem, no?) i jo aquesta sensació només la vaig tenir a la sala 4. Per mi, la millor amb molta diferència. Però evidencia que no hi havia cap coherència artística entre les peces. Les altres, ja fos per l’espai, per la tria o per allò de pensar «això podria estar molt més treballat» no em van convèncer. Ara, això sí, totes tenien moment agradables i de qualitat que bé valien la pena de deixar més de la mitjana habitual de 3€ a la sortida (que no deixa de ser menys de la meitat de la ronyosa ració de pintxos + beguda).

    Tot i les crítiques, enhorabona per la iniciativa.

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies