Smiley

Res de nou. Però això, en aquest cas, lluny de ser un retret, és la millor virtut d’Smiley. Ja ho diuen ells mateixos al programa: una història d’amor. Simplement i com n’hi ha d’altres. Milions. “La meitat de les pel·lícules que existeixen”, diu el personatge de Bruno en un moment de la representació. I és que el cinema està molt present a l’obra. El cinema i tot un seguit de llocs comuns, l’iconografia gai al complet i la gran majoria dels tòpics del gènere romàntic; de l’inexhaurible “al·lot coneix al·lota” – en aquesta ocasió “al·lot coneix al·lot”, però això no canvia res. És amor i sexe. Punt-. Res de nou, ja ho hem dit, però molt ben plantejat, amb pícara i còmplice senzillesa. Fent servir els seus recursos amb agilitat, amb un sentit del ritme escènic fluït, mai no atropellat. Fent gràcia sense necessitat de fer acudits, i flirtejant sempre amb els estereotips, just al llindar del tòpic, però mantenint l’equilibri, i sense caure mai en la temptació barroera, la vulgaritat, sinó fent de la naturalitat la seva millor arma còmica. El seu passaport cap a l’empatia generalitzada amb un públic contínuament interpel·lat, i que els hi serveix al actors per rompre tota lògica fictícia esbucant la quarta paret amb explicacions aclaridores “per al públic heterosexual” o convertint-nos en clientela del bar escènic – alguns afortunats fins i tot gaudiren de birres i crispetes-.

Així, Smailey és una comèdia que resulta molt original sense ser-ho gaire, que aporta l’aire fresc de l’espontaneïtat a una temàtica gai que sovint peca de bel·ligerància reivindicativa, i que aquí és simplement normal com la vida mateixa – el que ha de ser, és clar -, i que es beneficia de dos versàtils actors plens d’energia i una admirable capacitat empàtica, tant íntima com ara col·lectiva.

Peu de pàgina 1: Divertidíssima la delirant i desesperada metàfora de les cerveses en els darrers minuts. “Cada cerveza con su pareja”, la titularia jo.

P.P. 2: La successió de personatges en la seqüència “Grindr”, tot i que còmicament funcioni –Albert Triola és un tot terreny -, és l’únic moment de l’obra rutinari i mil vegades vist, allà on l’histrionisme i la caricatura desvirtuen una mica el to general de la funció que, precisament, aconsegueix evitar aquesta paròdia bufona durant tota la proposta.