Set maneres de ser Hamlet

Hamlet, com a excusa, es pràcticament el de menys en aquest espectacle de Josep Pere Peyró que, citant irreverent el clàssic, s’acosta més a l’stand up comedy que no a les dramatúrgies i els corrents teatrals al·ludits, que són repassats a cop de paròdia i sense més rigor que el de la performance còmica. Amb sort irregular, a més a més, però ocurrent en tot moment com a lleuger divertimento.  Més inspirat, tot s’ha de dir, quan transita les rodalies personals de l’artista i adopta maneres pretesament improvisades, que quan declama en delirants versions la lletra shakespeariana. I és que aquest recurs, bastant comú, acaba fent el paper complementari en la funció, que va derivant fins a personalitzant-se en la figura del autor, director i actor, que cercant exemples il·lustratius de les tècniques interpretatives se’n va per les més delirants bardisses i ens regala un passatemps realment molt curiós i entretingut, que funciona millor quan abandona el terreny de la comèdia textual per endinsar-se en la comicitat. I així, la desbaratada història de la identitat felina d’en Shakespeare, el seu personal moment stanislavski propiciat per la paternitat o la fraternal fumada creativa entre catalans, mallorquins i forasters, son moments hilarants que poc tenen a veure amb Hamlet, però que ens varen fer riure per les butxaques.