És un repte múltiple enfrontar-se a un clàssic, tant pel respecte que implica l’obra referencial com per la necessitat de adaptar-la a una nova visió contemporània, que l’actualitzi, que la reformuli o que l’espolsi per acostar-la als nous espectadors, alguns en blanc i d’altres amb l’spoiler incorporat de sèrie quan coneixen l’original. Què fer? Com refer-la? Doncs bé, ningú millor per assumir aquesta responsabilitat que Joan Carles Bellviure, sempre únic i inimitable, sempre ell i les seves circumstàncies creatives. I ha fet una bona feina, acurada i desbaratada, com no podia ser d’una altra manera, respectant la dramàtica història, però jugant amb el llenguatge que ens la conta. Coreografies catatòniques, audiovisuals on live, complements literaris a tota pantalla per recuperar la lletra original, etíliques i carnavalesques actituds de catastròfiques i tràgiques conseqüències, i alguna frikada que per ventura no acaba d’encaixar, però que no desentona o al manco no distorsiona. Sobretot perquè els tres intèrprets mai no perden el pols del relat i dels seus personatges, i es degraden i desacrediten en temps real, davant un públic que sap cap a on va la cosa, però que la vol tornar a viure, a patir. I potser per això la opció triada per al desenllaç és de les més arriscades, per sobtar, per corprendre tot i la manca de sorpresa, i encara que no funciona amb la força tal vegada esperada, continua sent una bona proposta, ben plantejada i bona de gaudir.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris