Embarassos que no ho són, morts que no ho acaben d’estar, policies per triplicat, lladres morts de gana, proletaris extremistes amb problemes ètics i conviccions relatives amb alternatives, revolució social de supermercat, vaguistes i esquirols d’una crisi d’ombra allargada. Dario Fo en estat pur i en clau de vodevil, delirant, però com sempre font torrencial de material de denúncia per a franctiradors sociopolítics; crític, àcid, incisiu, demolidor amb els poders fàctics, amb el sistema… anarquia. Crònica social i política despietada, des de la broma, la caricatura, la paròdia, la pallassada, però càustica com sempre, com mai. Amb Fo rep tothom, i gaudim tots. I Estudi Zero se l’en duu cap al terreny de la bufonada, la barrabassada, l’embolic dialèctic i l’embull escènic, i es deixa portar pel ritme que marca el mateix text, convenientment adequat i actualitzat, i farcit de moments còmics realment efectius: Pere Mestre està millor que mai i el vell de Zuazaga, en una de les darreres escenes, és el moment més divertit de la funció.
La peça és irregular, i li costa enlairar-se, a més de sobrar-li algun moment pamfletari innecessari per evident, però quan es desferma, generalment coincidint amb les escenes de protagonisme masculí, si et deixes portar per la inèrcia còmica, acceptant com a regles del joc incoherències narratives d’ordre, espai i temps, t’ho pots passar d’allò més bé baixant el nivell d’exigència teatral i gaudint del doi ocurrent i el desbarat enginyós.
Els vostres comentaris