Unes teles vermelles, una cadira i una dona. Però no una dona qualsevol, no; i menys parlant de teatre, perquè Mont Plans va sobrada, i amb les teles i la cadira es basta per repassar un segle de la història d’Espanya, per ser nina, ser jove, gran i vella, per viure i morir, per fer-nos riure i plorar, per cantar, per entendrir-nos, per fer-nos pensar, enyorar.., gaudir. Molt amb molt poc. Una crònica en primera persona, que ens convida a suplantar-la constantment i a fer-nos nostra la seva història, perquè en part ho és, amb variacions úniques i irrepetibles, però la vida tanmateix. Em va emocionar, cosa que pretén, sí, però anant més enllà, perquè aquesta comedianta, que sap ser molt seriosa quan vol, mai no s’oblida d’entretenir, i ho fa amb dolçor, amb subtilesa. La mateixa que empra per parlar de coses serioses, i tristes, i dramàtiques, perquè parlem de la mort, no oblidem, encara que inevitablement emparellada a la vida. I així, en arribar al judici final, ens proposa una celebració: Staying alive.
Domina l’escena, el ritme, el to. Asseguda o de dreta, amb postura centenària, amb mirada polissona, cantant com canta la padrina, en veu baixeta, que sembla que dorm, que sembla que rigui, que no vol molestar, només retrobar-se amb aquells que estimà. I així acaba i se’n va, i a nosaltres no ens queda més que aplaudir, de drets, i enyorar-la. Mai no m’havia sentit tan còmode a una funerària.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris