un lloc de cultura peculiar

Sembla que rigui

Sembla que rigui

autor

 

Unes teles vermelles, una cadira i una dona. Però no una dona qualsevol, no; i menys parlant de teatre, perquè Mont Plans va sobrada, i amb les teles i la cadira es basta per repassar un segle de la història d’Espanya, per ser nina, ser jove, gran i vella, per viure i morir, per fer-nos riure i plorar, per cantar, per entendrir-nos, per fer-nos pensar, enyorar.., gaudir. Molt amb molt poc. Una crònica en primera persona, que ens convida a suplantar-la constantment i a fer-nos nostra la seva història, perquè en part ho és, amb variacions úniques i irrepetibles, però la vida tanmateix. Em va emocionar, cosa que pretén, sí, però anant més enllà, perquè aquesta comedianta, que sap ser molt seriosa quan vol, mai no s’oblida d’entretenir, i ho fa amb dolçor, amb subtilesa. La mateixa que empra per parlar de coses serioses, i tristes, i dramàtiques, perquè parlem de la mort, no oblidem, encara que inevitablement emparellada a la vida. I així, en arribar al judici final, ens proposa una celebració: Staying alive.

Domina l’escena, el ritme, el to. Asseguda o de dreta, amb postura centenària, amb mirada polissona, cantant com canta la padrina, en veu baixeta, que sembla que dorm, que sembla que rigui, que no vol molestar, només retrobar-se amb aquells que estimà. I així acaba i se’n va, i a nosaltres no ens queda més que aplaudir, de drets, i enyorar-la. Mai no m’havia sentit tan còmode a una funerària.

Dramatúrgia: Òscar Constantí i Mont Plans Intèrpret: Mont Plans. Espai: Teatre del Mar

 

Javier Matesanz

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies