No és mal cocktail el format per Guillermo del Toro (productor) i l’omnipresent Jessica Chastain (protagonista) en una cinta de terror psicològic. Mamá veus de les fonts del cinema asiàtic, de especialistes del gènere com ara Takashi Miike o Kim Jee-won. En aquest cas, la trama parteix del drama que viuen dues germanes orfes que han viscut durant cinc anys totes soles a una casa perduda enmig del bosc. Les al·lotes són adoptades per una parella ‘convencional. No fa falta vos digui que la nova vida de les nines i dels pares adoptius no serà precisament un camí de roses…
Los Ángeles, 1949. El mafiós Mickey Cohen (Sean Penn) és el ‘capo’ de la ciutat, controlant el trafic de drogues i armes i també el negoci de la prostitució i les apostes il·legals. Tot això ho fa amb la protecció dels seus sicaris i la connivència de la policia i dels polítics corruptes. Però un reduït grup d’agents del Departament de Policia de Los Ángeles, encapçalat pel sergent John O’Mara (Josh Brolin) i Jerry Wooters (Ryan Gosling), està disposat a posar ordre i acabar amb el monopoli de Cohen. Més enllà de la trama, que pot recordar a moltes de les pel·lícules que ja hem vist sobre màfies i policies, el reclam de Gangster squad radica en el seu repartiment. A part de Penn, Gosling i Brolin, hi trobam Nick Nolte, Emma Stone, i Givanni Ribisi.
Sincerament, l’únic atractiu que li veig a Las ventajas de ser un marginado és Emma Watson (l’Hermione de Harry Potter) en un dels seus primers papers fora de la saga del mag. De tota manera aquí vos deix la sinopsi. Any 1991, Charlie, un al·lot acadèmicament precoç i poc sociable, és un marginat, sempre observant des de la distància, fins que un parell de joves carismàtics l’integren al seu grup d’amics. La bella Sam (Watson), per una part, i el seu germanastre, ajuden Charlie a fer noves amistats, li acosten al seu primer amor, a la sexualitata les festes sense fi… Al mateix temps, el seu professor d’anglès, el Sr. Anderson (Paul Rudd), li introdueix al món de la literatura, fomentant el seu somni de ser escriptor.
Davant la pressió internacional, el dictador xilè Augusto Pinochet es veu obligat a organitzar un referèndum de suport a la seva presidència en 1988. Els líders de l’oposició convencen a René Saavedra, un jove i atrevit executiu publicitari, perquè s’encarregui de la campanya a favor del NO. Malgrat disposar de recursos molt limitats i del ferri control de la policia del dèspota, Saavedra i el seu equip planegen una estratègia que sembla els hi pot dur a guanyar el referèndum i alliberar al país de l’opressió. Aquest és l’argument de NO, candidata als Oscars com a millor pel·lícula en parla no anglesa. Està dirigida Pablo Larraín (Post Mortem, Fuga…) i protagonitzada per Gael García Bernal.
S’ha flagel·lat i autolesionat, ha posat en joc els seus dits, ha flirtejat amb els límits del dolor, també de la ment… Marina Abramovic (Belgrad, 1946) va irrompre amb força al món de l’art, als anys 70, experimentant amb el seu cos, i amb l’acceptació/rebuig del públic, definint, sublimant (i popularitzant) les performances, creant en definitiva. Després evolucionà cap un art menys físic, complex, compromès, igualment provocador. La seva obra s’ha vist a galeries, carrers i museus de mig planeta. El MoMa de Nova York li va dedicar una gran retrospectiva al 2010 i és aquest moment el que dóna peu al documental Marina Abramovic: the artist i present, que es preestrena aquest dijous al Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (Es Baluard), i a partir de divendres es podrà veure – obviament en VOSE – a CineCiutat.
La película ha participat a nombrosos festivals com el de Sundance i Berlín (on guanyà el Premi del públic de la secció Panorama) i que ha estat elegida finalista per a l’Oscar 2013 en la categoria de millor documental.
Els vostres comentaris