Herodes Rei es podria considerar com una de les estrenes teatrals més esperades de l’any. I no és d’estranyar, ja que es tracta del nou muntatge dels responsables d’Acorar, el fenomen escènic més popular dels darrers anys a Mallorca. Un projecte de Produccions de Ferro (Toni Gomila), dirigida també per Rafel Duran, i al qual s’hi ha sumat un elenc interpretatiu immillorable, que reuneix a alguns dels actors més coneguts i reconeguts de les Illes: el mateix Gomila, Joan Bibiloni, Àlvar Triay, Rafel Ramis, Joan Manel Vadell i Santi Pons en el paper protagonista d’Herodes. I amb ell hem volgut conversar i que ens expliqués més detalls d’aquest espectacle, que durant tot el Nadal visitarà els escenaris insulars amb la seva particular i gens convencional versió del text popular homònim, que respecta l’essència i el vers, però que conjuga anacronismes, paròdies, astracanadas i una bona dosi de crítica i denúncia contemporània.
En temps de recessió i minimalisme obligat, gairebé deu ser un privilegi poder participar en un producció ambiciosa com aquesta?
Atès el moment que vivim, tenir feina ja és una satisfacció, i si a més és un projecte tan interessant com aquest, llavors ja és un regal. He tingut la sort que Toni Gomila ha comptat amb mi. Ell és probablement l’únic productor que pot assumir ara mateix un projecte com aquest, perquè l’èxit d’Acorar li ha donat molt de crèdit professional i popular. S’ha guanyat la confiança de tothom i el seu nou projecte era molt esperat. Però això no vol dir que no sigui arriscat fer-ho, i apostar por un producte de format mig-gran, ara que les coses són tan magres; però Toni és un home de teatre, seriós, honest i valent, i li estic molt agraït.
El text d’Herodes Rei és molt conegut, però mai fins ara s’havia passat pel sedàs d’una dramatúrgia contemporània. Què ofereix de nou aquesta versió?
Rafel Duran, que ha estat l’encarregat de fer l’adaptació, ha optat per la contemporaneïtat de les formes respectant l’essència dels personatges, que protagonitzen una relat contextualitzat a l’antiguitat però amb evidents paral·lelismes amb els esquemes del poder d’avui en dia, ja que aquestes eren els mateixos en temps d’Herodes que avui al despatx oval de la Casa Blanca. El poder corromp, i abusar d’ell és l’única manera de conservar-lo per sempre. I això no ha canviat amb el pas dels segles.
S’inspira el teu Herodes en algun mandatari real o és la suma de molts?
No, no m’inspiro en ningú en particular. El meu Herodes no es vol semblar a ningú, tot i que s’assembli a molts. De fet, durant el procés creatiu del muntatge varem parlar molt d’aquests paral·lelismes evidents amb la situació actual, i que evidentment hem cercat i potenciat; però sempre hem volgut evitar les personalitzacions. Aquestes convertirien l’obra en un producte local, i nosaltres volem que sigui contemporani i universal. Un sàtira, però no una caricatura.
D’alguna manera això ja és així al text original.
Efectivament. Els texts populars sempre ho tenien això. Cercaven l’equilibri entre la crítica i l’entreteniment. Ho feien per riure, però aprofitaven per repartir llenya i denunciar amb una rialla a la boca. I això l’hem mantingut a la funció. Aquest contrast és el motor de l’acció i el drama.
En alguns moments s’intueix com una mena de shakespearització del text. Es pretenia amb això la reivindicació literària d’aquest clàssic popular?
No. El text és el que és i no es pretén convertir-lo en res que no sigui. El seu valor és més popular que no literari. Però en fer-li una dramatúrgia més sòlida i coherent, en atorgar als personatges una càrrega psicològica que potser no tenien i potenciar les relacions dels uns i els altres més enllà de la crònica dels fets, fa que el conjunt sigui més consistent i ens puguem trobar amb coincidències formals i estilístiques amb l’obra de Shakespeare, que també era en vers i contextualitzada en l’antiguitat. Però no és més que això, coincidències, no una intenció explícita.
Com està responent el públic?
És preciós, perquè tot i que tothom coneix el final de la història i la barbaritat que va fer Herodes amb l’assassinat dels nins, es crea una gran expectació. La tensió es respira a la sala, es creen silencis molt intensos, que en alguns moments esclaten en rialles. Està sent una gran experiència.
El repartiment és immillorable. El top ten dels actors balears de dues generacions.
Treballar amb aquests companys ho facilita tot. És molt senzill entendres i crear complicitats quan treballes amb els millors. I això es trasllada ràpidament a la platea i tothom passa gust.
Vares estar devers 20 anys sense treballar a Mallorca, però ara no atures. Has estat gairebé a totes les sèries d’IB3 i vas enllaçant un muntatge rere l’altre en el teatre.
Sí, fa 40 anys que visc a Barcelona, i durant molts anys no vaig fer feina a les Illes. Vaig fer una comèdia amb Xesc Forteza (Quin trutger!, 1988) i poc més. Va ser una sort que amb l’arribada de la televisió autonòmica es crees una petita indústria i tot un sector professional, perquè vaig poder començar a treballar amb una certa continuïtat a la meva terra, i això és un regal. És clar que es una pena veure com està ara la situació, perquè igual que va créixer, ara està desapareixent.
Els vostres comentaris