Després de l’èxit de Borat, Sacha Baron Cohen torna a recórrer al sarcasme per fer una crítica ferotge a l’ordre polític mundial – començant pels governs autoritaris dels països àrabs i acabant pels Estats Units -. En El dictador es fica a la pell del tirà Haffaz Aladeen, que governa Wadiya, un estat nord-africà. Després de diverses amenaces de les Nacions Unides per la seva tèrbola política, Aladeen viatja Nova York per negociar, i aquí comencen les seves aventures. La crítica ‘seriosa’ que ja l’ha vist parla meravelles de la pel·lícula i jo crec que se l’ha de donar una oportunitat. Llàstima que estiguem condemnats a veure-la amb el ridícul doblatge que a Espanya li posen a les comèdies. Per cert, com a curiositat, part de la pel·lícula està rodada Sevilla.
Elefante blanco és la darrera pel·lícula de Pablo Trapero, un director que fins ara mai no ha fallat – així ho demostren Mundo grúa, Familia rodante, Leonera o Carancho -. Julián i Nicolás són dos capellans que, després de sobreviure a un intent d’assassinat per part de l’exèrcit durant el seu treball a Centreamèrica, s’instal·len en una barriada de Buenos Aires per desenvolupar la seva tasca social i el seu apostol·lat. Allà coneixen a Luciana, amb qui lluitaran braç a braç contra la corrupció, un mal endèmic de la zona. El seu treball els enfrontarà a la jerarquia eclesiàstica i als poders governamentals i policials, arriscant les seves vides per defensar el seu compromís i lleialtat cap als veïns del barri. Cinema social de qualitat, una història que fa olor a barri marginal, a solidaritat, a compromís… i amb un repartiment de luxe encapçalat per Ricardo Darín i amb el francès Jaremy Renier (habitual als films dels Dardenne) i Martina Gusman.
El Pacto també se situa en els límits de la marginalitat. El principal reclam de la peli és Nicolas Cage, un professor de llengua anglesa d’un institut d’un barri marginal, feliçment casat amb Laura (January Jones), una música de gran talent. Ambdós viuen còmodament fins que un vespre, en sortir d’un assaig, Laura és víctima d’una violació. Mentre Will espera a l’hospital, un home (Guy Pearce) se li acosta per oferir-li un pacte: fer justícia de manera ràpida i estalviar a la parella el suplici d’haver de passar per un procés judicial emocionalment dolorós. En veure’s obligat a haver de prendre una decisió en el moment, en el seu alterat estat d’ànim, accepta la proposta, i es veu ficat en una organització justiciera clandestina, la qual cosa du a conseqüències cada vegada més aterridores i perilloses.
A jo no m’interessa el tema, però aquí teniu l’adaptació cinematogràfica del llibre més venut del món sobre l’embaràs, Què esperar quan estàs esperant (Heidi Murkoff, Arlene Eisenberg i Sandee Hathaway). La productora la ven com a una comèdia romàntica que descriu la relació de quatre parelles a punt de conèixer l’emoció, els temors, l’humor i els mals de cap mentre es preparen per embarcar-se en el major viatge de la seva vida: ser pares. El llibre va ser triat com un dels 25 més influents dels últims 25 anys a Estats Units. Ho ha llegit el 93% de les embarassades en aquest país, on es considera la bíblia de l’embaràs. S’han venut més de vint milions d’exemplars a tot el món i ha estat traduït a més de 40 idiomes.
Els vostres comentaris