És possible captar l’essència, reduir la dramatis personae (39 en formen part de la dramatúrgia original), extreure i mostrar les partícules sumàries d’un Shakespeare dens, fer-ho tot plegat amb un elenc reduït i que el resultat no sigui confús. Si ens posam exquisits, i un poc hipsters, fins i tot es pot fer amb un sol actor – vaig veure Xavi Torra (un prodigi) desdoblar-se mil vegades a la sala barcelonina de La Vilella, mínima i alternativa-.
Pere Fullana ho ha fet amb tres, d’aquí la revisió del títol. Carles Molinet Ricard, omnipresent, fosc i expressionista, caricatura de la hipèrbole que ja era en el text de base, encarnació del mal, sense arestes, provocadora i irrisòria al mateix temps. Una feinada interpretativa, impecable. Lucía Sánchez, exponent màxima i resum d’una generació d’actrius que s’atreveix amb tot i marcarà una època. Esposa de rei, vídua, mare, padrina, duquessa, que canta i balla i riu, i tot ho fa bé. I Josep Orfila, rei, germà sensible, traït, càndid… perfecte, amb consonància amb els seus companys. A partir d’aquí, la imaginació, exposada ja en desenes de muntatges d’Iguana, del dramaturg i director; veus en off, ninots, icones del segle XX estampats en les fusta d’una escenografia minimalista i suggeridora a la vegada i danses i pop-rock, al servei d’una trama que ha mastegat prèviament, el text i el context. Tot sacsejant, amb una intensitat que arriba a l’excés d’acceleració en qualque moment, una història que resulta dolorosament vigent (hi ha alguna obra de Shakespeare que no ho sigui?), llançant-la al públic amb codis identificables, atractius, i extraordinàriament teatrals.
Els vostres comentaris