Interessant, a l’hora que singular i irregular proposta de quilomètric títol presentada per la companyia catalana Tantarantana. Un monòleg més sarcàstic que no còmic, amb accent paròdic, gairebé caricaturesc, que repassa les constants existencials d’una ordinària vida en societat, fent befa irònica de la inèrcia i la hipocresia amb la qual es van cobrint etapes socials segons un model preestablert dictat pel que diran i per les presumptes regles de la bona convivència. I la veritat és que inicialment funciona. Lina Lambert imprimeix un ritme pausat però fluid, amb formes interpretatives i amb un llenguatge com antiquat, però amb un rastre de conya anacrònica, que sorprèn i assoleix la complicitat del públic. Té gràcia. Però de seguida s’exhaureix. Cansa, perquè torna previsible. Es perd la sorpresa inicial de les maneres interpretatives i els continguts es veuen venir. El darrer tram esdevé rutinari. I per sort la funció és encertadament breu, de manera que no arriba a avorrir.
un lloc de cultura peculiar
Els vostres comentaris