Evit les etiquetes massa transitades, sempre que puc. Qualificar de comèdia lleugera el muntatge que ha dirigit Javier Matesanz sobre el text de Marga Arrom atorgaria a la peça una dimensió plana, que no pejorativa, i tal vegada l’apel·latiu no l’acaba de definir.
És comèdia, sí, i també és cert que no busseja en les profunditats de l’ànima; però el tractament de la superficialitat, d’allò que per a molts resulta frívol, per a mi dissimula uns tentacles que toquen fibres; estereotips, per exemple, que moltes vegades es conjuguen des d’una superioritat moral i intel·lectual gairebé ridícula, prejudicis que no aguantarien un anàlisi seriós… És com si els tòpics es combatessin amb tòpics, en un hàbil tour de force. Perquè si la primera capa de l’espectacle és això que essencialment vol oferir -quaranta minuts d’entreteniment substanciat per una sèrie de gags, fluïdesa en el relat i bona química entre dues actrius solvents (Carme Serna i Cata Rosell)- la segona ja és interpretable. I és entre aquests dos plànols on es mouen les meves sensacions. Perquè els tòpics, els prejudicis i les valoracions més o menys pedants em faríem pensar que mai no congeniaria amb els dos arquetips que se’m presenten, i és el contrast allò que em fa riure; però al final acab convençut que aquest contrast resulta motivador. Per ventura per això, acabaria compartint pis amb elles, tot i que en dies de crisi em llegissin l’horòscop o… pot ser el que passa es que tots creiem un poc en el zodíac.
Els vostres comentaris